Aquesta setmana s’ha parlat bastant d’un nou cas de menysteniment de la llengua catalana. Es refereix a una gelateria del barri de Gràcia, a Barcelona, en què, segons les denúncies presentades, tant l’amo com els dependents es neguen a adreçar-se en català als clients i els fan comentaris despectius i crítics si ells se’ls adrecen en la nostra llengua.
D’establiments en què els empleats no parlen català i inclús tenen certes dificultats per entendre’l, la Catalunya d’avui n’està plena. Potser a Lleida no és tan freqüent però a Barcelona pas-sa cada dos per tres. Això sol ja ens hauria d’alarmar: ens pot semblar relativament normal que molta gent no parli català al nostre país, ho és molt menys que no l’entengui i hauria de resultar inaudit que això pugui passar en un establiment obert al públic. De fet, resulta contrari a la vigent llei de política lingüística (aprovada el 1998 per una aclaparadora majoria del Parlament) que prescriu que aquesta mena d’establiments “han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s’expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya”.
La diferència en aquest cas és que l’encarregat de la gelateria sol demostrar, d’una manera inequívoca, la seva animadversió envers aquells clients que s’expressen en català i és freqüent que els recrimini la seva actitud, argumentant que el castellà és una llengua tan oficial a Catalunya com el català i que si el catalanoparlant de torn no vol expressar-se en castellà és simplement perquè no vol, sense que ells tinguin cap obligació de suportar aquesta mena d’impertinència. No son apreciacions subjectives. El responsable de la gelateria ho ha deixat ben clar en les respostes escrites que ha donat a les nombroses queixes dels clients sobre aquesta qüestió.
El tema resulta dolorós per als catalanoparlants i suposo que per això ha suscitat una polèmica que probablement l’anècdota no mereixia per ella mateixa. Si a això hi afegiu la mala bava que es gasta sobre aquesta qüestió a la resta d’Espanya, ja teniu el pollastre muntat.
Perquè, en definitiva, podríem estar temptats de reduir la qüestió a un problema de simple educació i de correcta política de negoci. Retreure als teus clients que utilitzin una o altra llengua no sembla que sigui el millor per al negoci: als que parlen castellà no els afecta en res i corres el risc –com ha passat– que els catalanoparlants se t’emprenyin. Sembla una mala decisió empresarial, però és la seva i ell en patirà les conseqüències.
Però el mal és que no ho podem reduir a un problema d’educació. L’anècdota posa en evidència el paper subordinat de la nostra llengua al nostre país, cosa que ens dol a la majoria de nosaltres. Perquè en el fons del fons, el responsable de la gelateria té una part de raó: ell no té cap obligació de parlar en català; ni tan sols d’entendre’l. En té prou, com diu la llei que he citat, que algú de l’establiment pugui atendre aquells que ens expressem en català. En canvi, tots els espanyols tenim l’obligació d’entendre el castellà. L’article 3 de la Constitució vigent diu sobre la llengua castellana que “todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. No hi ha cap norma similar referida al català. Aquesta va ser una de les raons per les quals jo em vaig negar a votar aquesta Constitució. Però és vigent i fa mal que ens ho recordin, sigui educadament o de males maneres.
