Escrivia l’estiu passat que el PP català tenia mala peça al teler en el moment que Alberto Núñez Feijóo va començar a explorar un possible suport de JxCat a la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. En aquell moment Feijóo va verbalitzar que Puigdemont (o el seu entorn) no l’ha enganyat mai i que sempre ha anat de cara. A l’ensumar aquest possible acostament (hi va haver contactes que no van fructificar, tal com va confirmar el mateix partit) Alejandro Fernández va posar cara de pomes agres.
Des del partit a Catalunya no en volen saber res d’un partit (l’exconvergència) que ha abraçat amb dogma de fe l’independentisme i que ha estat crucial perquè el Procés tirés endavant. Algú podrà dir que això ja és el passat i que tot plegat ha embarrancat entre presó, exili, judicis i repressió. I és veritat. Però també és cert que d’ençà del 2012 Catalunya s’ha convertit (per activa o per passiva) en subjecte polític. I només cal recordar com van donar la volta al món les imatges de l’1-O o com el món mirava (aquell cop sí) el moment en què Carles Puigdemont es disposava a declarar la independència des del Parlament de Catalunya. En aquest sentit, el país s’ha posat al mapa internacional tot i haver comptat amb pocs segons efectius d’independència. Però tornem a l’Alejandro. Un cop va gosar replicar Núñez Feijóo el líder li va posar creu i ratlla.
Però com deia Winston Churchill, la política fa estranys companys de viatge i en aquesta tessitura es podria enquadrar la relació entre Gènova (el carrer) i Barcelona. És evident que Feijóo no volia Fernández de candidat però la sorpresa de la convocatòria electoral ho ha mogut tot. Els populars van tardar a elegir candidat, sabedors que no en tenien gaires més amb condicions de fer una bona campanya. Es va parlar de l’exministra Montserrat, ara eurodiputada, però al final es va descartar i Feijóo i Fernández van enterrar la destral de guerra per abraçar-se. Si serà l’abraçada de l’ós només el temps ho dirà però el que està clar és que el PP ha triat el millor candidat que podria tenir. Llest, àgil en la paraula i martell de l’independentisme com el que més. De moment el que està clar és que l’aproximació entre Feijóo i Junts s’haurà d’esperar.
