Hi ha poques diferències entre una final de Champions, un macrofestival de música o la visita del Papa. Tot s’escriu amb ‘f’ de fe, fervor i frenesí. La fe mou muntanyes i les muntanyes es mouen per diners. Cada parròquia aboca els seus anhels en les seves dèries, creences i passions. Ni som tant religiosos ni tant laics. Cadascú té el seu refugi. De vegades fins i tot pot estar en una simple flama que crema en una falla solitària enmig de la foscor d’una nit on els morts estan més presents que molts vius. Com va dir el sempre emotiu mestre de cerimònies de les falles de Durro, Oriol Mentuy, de casa Durani, vivim mentre algú ens recorda. Els morts no tornen però mentre no els oblidem acompanyen les nostres vides. Oriol també va dir que som el que fem i fem el que som. No hi ha regla a la vida més sagrada. De vegades ho comprenem massa tard. El costat fosc de la vida no desapareix mai però mentre crema una flama dintre nostre respirem. Divendres vaig veure en els ulls d’una mare que fa anys va perdre un fill molt jove la fe de viure quan tot convida a marxar. I tot i que amb el record també es pot emmalaltir, vaig pensar en tots els dies i totes les nits que ha viscut sense el fill recordant-lo per seguir respirant.
Sessió: No iniciada
