Saber ser i estar són intrínsecs del concepte educació que albira pulcritud, analogia de bellesa. L’escola és un espai acollidor per créixer i potenciar l’educació. La comunitat educativa vetlla per transmetre valors que els adults, de vegades, prevariquem. Els jutges competents de l’Estat en són exemple flagrant, però el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors, citant Pujols. El règim del 78 tremola i Catalunya és la punta de l’espasa, memorant Sant Jordi, el patró, que va a cavall entre la mitologia i la realitat com si de la immersió lingüística es tractés. El català serà interracial o no serà i l’escola catalana ha de ser baluard de la llengua i elevar-la a l’oci on sembla que el català es dilueixi com un terròs de sucre banyat amb cafè. Cafeïna és el que convé als polítics nostrats per ésser lúcids en el contingut i la forma de pactes amb Espanya, atès que entre el lawfare i les acusacions de terrorisme contra Tsunami, el president Puigdemont i Marta Rovira, entre altres, la rebel·lió roman oberta. L’establishment emprèn accions equívoques, atès que no és terrorisme sinó instrucció de drets fonamentals, però l’Estat pateix d’analfabetisme democràtic amb caramull de serradures a la testa. Els manca educació i, per tant, gentilesa. El propi idil·li amb allò català és etern com l’animadversió de l’Estat amb Catalunya. Nogensmenys, les promeses es conceben per acomplir-les. Sols així s’engendra confiança, mestratge i cortesia perennes i jo vull viure-ho tot com un festeig permanent.
Sessió: No iniciada
