Les sequeres llargues i extremes posen en perill la capacitat de pastures i matollars per emmagatzemar carboni. Ho alerta un estudi internacional publicat aquest dijous a la revista ‘Science’, en el qual ha participat el CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) amb prop de 120 institucions. L’estudi ha analitzat dades de 74 ecosistemes de pastures i matollars de sis continents, totes amb diferents característiques climàtiques, de sòl i d’espècies. Es constata que hi ha zones especialment sensibles a una pèrdua de reserves de carboni: el Mediterrani, el sud-oest dels Estats Units, l’Àfrica austral i l’Àsia central. En aquests indrets es poden veure amenaçades activitats com la ramaderia i l’agricultura, avisa el CREAF.
El CREAF destaca la singularitat de l’experiment, perquè s’ha replicat d’una manera similar als 74 punts d’estudi d’arreu del món. Per a dur-lo a terme, els equips han construït estructures de manipulació de pluja que redueixen cada esdeveniment de precipitació en una quantitat determinada. Les parcel·les on ha treballat el CREAF se situen al Garraf i són de les més antigues en el camp experimental.
Des del CSIC també s’han recopilat dades en pastures subalpines del Pirineu aragonès, on es van establir sis parcel·les de seguiment. Tres d’elles tenien un tractament de sequera i les altres tres es van sotmetre a un seguiment durant cinc anys de la productivitat vegetal.
La recerca, liderada per investigadors de la Universitat Estatal de Colorado, conclou que després de quatre anys de sequera extrema es duplica la pèrdua mitjana de productivitat vegetal, en comparació amb les sequeres d’intensitat moderada. Això posaria en risc la capacitat de matollars i pastures d’absorbir diòxid de carboni de l’atmosfera i d’emmagatzemar-lo en la seva biomassa -fulles, branques i tiges- i al sòl a escala global.
En aquest sentit, es constata que podrien veure’s compromeses activitats com la ramaderia, ja que els animals depenen de pastures per a alimentar-se; i l’agricultura, perquè matollars i pastures actuen com a barreres naturals contra l’erosió i són reservoris de biodiversitat. Des del CREAF recorden, per exemple, que alberguen pol·linitzadors i microorganismes beneficiosos per als cultius.
Segons els investigadors, les sequeres més nocives són aquelles que comporten una escassetat de pluja durant diversos anys i que tenen una intensitat extrema. L’investigador del CSIC al CREAF i coautor de l’estudi Josep Peñuelas recorda que aquests episodis eren “històricament rars, ocorrien una vegada cada cent anys” i lamenta que el canvi climàtic aboca a una acceleració de la freqüència i de la durada.
L’estudi adverteix que en regions àrides i semiàrides, com el Mediterrani, la manca d’aigua pot provocar alteracions profundes en la dinàmica d’algunes espècies. En aquests ecosistemes, apunten, les sequeres prolongades poden interrompre l’aparició de noves plantes o reduir dràsticament la seva fecunditat. Això, afegit a una major variabilitat en el cicle de les pluges i una elevada radiació solar, factors que augmenten les temperatures i fan que s’evapori més aigua.
En canvi, a zones més humides, com el nord d’Europa, hi ha una millor resistència als efectes de la sequera perquè hi ha més reserves d’aigua i humitat, i una major diversitat. Amb tot, si les sequeres extremes acceleren molt la seva freqüència, aquests territoris també poden veure minvada la capacitat de recuperació, amb una caiguda de la productivitat que podria arribar al 160%.
La recerca s’emmarca en l’’International Drought Experiment (IDE)’, la xarxa experimental global més gran dedicada a estudiar els efectes de la sequera amb més de 170 investigadors.
