Bienve Moya, autor del llibre 100 coses que cal saber de la cultura festiva popular catalana (Editorial Cossetània), raona que si el País Basc posseeix un herri kirolak (esports rurals com tallar troncs i aixecar pedres), i si a Escòcia juguen al caber toss (llançament de troncs), pràctiques esportives a les quals anomenen nacionals, “per què no podem definir els castells com un esport nacional català?”, interroga Moya. Avalar la tesi del Premi Nacional de Cultura reforça el caràcter competitiu dels castells. El màxim exponent de la competició és el Concurs de Castells de Tarragona. A l’edició d’enguany tampoc no ha assistit la colla dels Minyons de Terrassa, tot i tenir prou nivell per competir. Els Minyons defensen que l’objectiu d’una colla ha de ser “superar els seus propis registres, no pas guanyar una altra colla”. Aquesta filosofia contradiu la tesi de considerar els castells un esport, activitat fonamentada essencialment en la competició. La colla del Vallès no comparteix la manera de valorar l’activitat castellera. Consideren que reduir l’actuació a una puntuació i a una classificació “no reflecteix tota la dimensió cultural, social i humana dels castells”. L’origen dels castells està en els Balls de Valencians i les moixigangues. L’activitat castellera ha evolucionat molt des del segle XVII fins a arribar al gran espectacle de la Tarraco Arena. Qui diu que no veurem espònsors a les camises, fitxatges de castellers que són uns cracs (o potser ja es fan?) i una Champions Castellers League? De més verdes en maduren.
Sessió: No iniciada
