Aquest dijous s’ha fet pública la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre les demandes que els Srs. Sànchez, Turull i Junqueras havien interposat contra les decisions del Tribunal Suprem Espanyol que els havien mantingut en presó provisional i els havien impedit exercir els seus drets com a diputats.
El tribunal no els ha donat la raó. Ha desestimat les demandes presentades i ha declarat que les decisions del Tribunal Suprem Espanyol no van contravenir la Convenció Europea dels Drets Humans.
Lamentablement, no puc dir que la sentència sigui dolenta. No m’agrada gens, com us podeu imaginar. Però no puc criticar-la gaire des d’un punt de vista jurídic. És una decisió raonada i fonamentada en la Convenció Europea i la jurisprudència del propi tribunal. Crec que el Tribunal Europeu s’ha mantingut dins dels límits que té marcats. No m’atreveixo a dir que hagi actuat per objectius diferents dels de fer justícia. Segur que ha estat influït per consideracions diplomàtiques. Però això ja ho sabíem: és un tribunal instituït pels estats i que és difícil que posi en qüestió els estats que l’han instituït.
La lectura detallada de la sentència resulta demolidora. Justifica l’actuació de l’Estat espanyol contra un procés que comprometia el sistema constitucional i considera que era raonable entendre que la llibertat provisional dels recurrents podia continuar comprometent aquest sistema. En definitiva, ha estar un èxit absolut del magistrat Sr. Llarena, que és qui va prendre les decisions impugnades.
La sentència ha suposat una altra plantofada per a aquells que encara confiaven en el procés de “la llei a la llei” que ens van intentar vendre l’any 2017. Crec que confirma que no hi ha trencament possible de la legalitat des de la mateixa legalitat. Sí que n’hi ha; però hauria de ser volguda per la majoria dels espanyols. I si la majoria dels espanyols no ho volen –que és evident que no ho volen ni ho voldran– no hi haurà ni independència ni una autonomia reforçada per Catalunya.
La sentència ha confirmat, malauradament, els vaticinis d’aquells que sosteníem que no hi ha sortida negociada en el conflicte que ens enfronta amb Espanya. Els catalans som una minoria i el conjunt dels espanyols no estaran mai disposats a reconèixer la nostra especificitat si no és a nivell purament folklòric. I a nivell internacional allò que compta són els estats i les legislacions estatals.
Naturalment que podem acudir a Estrasburg per defensar drets dels particulars. He tingut ocasió de fer-ho en moltes ocasions i en més d’una m’han donat la raó. Però plantejar-hi temes que posen en qüestió la mateixa existència d’algun estat, no resulta raonable.
