La ciutat de Balaguer té molts encants: arquitectònics com el Sant Crist, la muralla o Santa Maria. També té encants culturals com la Festa de l’Harpia o diverses activitats musicals, teatrals i folklòriques que es duen a terme durant tot l’any –durant l’estiu, per exemple, els dimarts i els dimecres la ciutat s’omple de música i rialles amb els concerts a la fresca a la Plaça i els monòlegs al teatre–. A més a més, té encants naturals com el parc de la Transsegre direcció Gerb o l’Horta d’amunt i la d’avall. Però a Balaguer hi ha un encant que combina totes aquestes característiques: la Bultra, el camí natural que acaba amb l’imponent monestir de les Franqueses com a destí final. Qui vulgui descobrir Balaguer en estat pur, no pot perdre’s aquesta meravellosa ruta natural i cultural.
Amb un recorregut de 4,5 quilòmetres, el camí de la Bultra acompanya el riu Segre. Precisament, el mot “bultra” referencia un bosc, normalment de fulla caduca, que es “fa arran de rius i rieres”.
Per fer el trajecte ens va acompanyar Joan Sauret, l’encarregat de la gestió de la Bultra i del monestir. Ens esperava a les 10 del matí al pàrquing de l’avinguda Francesc Macià on hi ha la baixada en què comença el camí. Sauret mentre caminava ens anava explicant les característiques d’alguns dels arbres que donen ombra al camí, com el xop autòcton que conviu amb l’espècie forana al llarg del camí. És dels únics indrets on aquesta espècie sobreviu. I això és, en gran part, gràcies al seu esforç i a la col·laboració dels nens i joves de la ciutat, els quals s’han encarregat de replantar gran part dels 60 tipus d’arbres i arbustos que envolten el camí. Tots ells creen un “microclima” a la Bultra que fa que la temperatura pugui baixar entre 5-8 graus respecte de l’altre camí que duu a les Franqueses, el de l’Horta d’Avall, segons Joan Sauret.
A mesura que anàvem avançant pel tram ens anàvem trobant amb diferents fonts naturals, provinents, majoritàriament, d’algunes séquies amb les quals els agricultors de la zona tant han comptat, com és el cas de la del Cup, que ens donava una meravellosa imatge verda amb algunes estalactites petites al seu fons. Mentre contemplàvem aquella imatge, les passes de dos homes van trencar aquell “silenci”. Un d’ells resultava ser Delfí Sanuy, un biòleg balaguerí, un dels encarregats de l’escriptura del llibre ‘El riu Segre a Santa Maria de les Franqueses de Balaguer’, el qual tracta sobre tota la fauna, la vegetació i les activitats que es poden fer durant tot el camí.
Després d’una afectuosa salutació amb en Joan Sauret, en Delfí va exclamar haver vist 26 espècies d’aus aquell matí. “No et sabria dir quantes n’hi ha el dia d’avui, però ja te’n pots fer una idea si ell n’ha vist tantes”, deia en Joan Sauret respecte a quantes espècies hi havia en total. Tanmateix, al llibre citat n’hi ha 76 registrades, 37 de mamífers, 13 classes de peixos (cinc d’elles autòctones, com el barb comú) i 17 d’amfibis.
A punt d’arribar a les Franqueses, un tronc d’un xop “barrava” el pas, després d’haver-se caigut pel vent, tot i estar mort amb anterioritat. Si bé la imatge que deixava amb l’heura caient era una escena molt bonica, de cara al manteniment era un problema complicat. “Aquesta part la tallarem i ens l’endurem, la que hi ha al camp no, ja que va bé que la fusta alimenti el sòl”, deia en Joan. Aquesta, però, no és més que una de moltes accions de manteniment que ell i, actualment, membres del programa de treball i ocupació del Servei Català d’Ocupació realitzen diàriament.
El camí també ens va permetre descansar i contemplar el riu Segre al peu de la riba. Allí hi havia una petita esplanada, similar a una platja que invita a jeure els caminants. A l’altra banda de riu ja hi ha Vallfogona de Balaguer. En Joan comentava de la possibilitat de fer-hi un pont que unís els dos costats, però res ferm, encara. Una opció més per fer de la Bultra un espai natural referent no només a Balaguer, sinó que a la resta del territori per la gent que vulgui donar un tomb rodejat de calma, vegetació autòctona i un “microclima” propi.