Anem al cinema per entretenir-nos. També per purgar-nos. Sentir pietat i por pel protagonista. És a dir, per nosaltres. Passa amb ‘Blue moon’, darrera pel·li, per ara, de l’infant terrible Richard Linklater (Houston, 65 anys). Amb punyetera nostàlgia, el cineasta texà s’emmiralla en la trista figura del lletrista Lorenz Hart (Nova York, 1895-1943) per tractar uns quants temes universals: el trencament traumàtic d’una amistat, crear un sistema o estar esclavitzat per un altre home, l’homosexualitat latent i el desig eròtic femení, tot això en clau de comèdia musical vista des de la barra d’un bar. Anys 40, en plena Segona Guerra Mundial. Linklater s’ho munta a través d’un llarg, llarguíssim ‘flash-back’. Allò de quan la pel·lícula avança cap enrere i allò que es relata vol ser la veritat com un temple. ¿Mai no menteix un ‘flash-back’? Un salt enrere que té més de teatre que no pas de cinema. La peripatètica caricatura que s’ha engiponat Ethan Hawke, actor fetitxe del Linklater, amb un havà a les dents, actuant de turmentat Hart, bascula entre ser trist per ser divertit o ser divertit per ser trist. És a dir, quan em prenc les coses seriosament per poder ser tragicòmic. Així, entre melodies del Broadway dels Rodgers i Hammerstein, quan ‘Oklahoma!’ volia oblidar els estralls de la guerra. Recomanable trista lluna divertida.
Sessió: No iniciada
