L’Òscar treballava en una botiga. Passava hores atenent clients, amb la sensació que els seus somnis es perdien. Volia estudiar disseny, crear una cosa pròpia, però el cansament i la por el paralitzaven. El seu dia a dia era treball, casa, dormir. Una tarda a punt de tancar, va entrar una clienta amb una bossa plena d’adorns nadalencs trencats. Ell els va revisar i li va dir: Estan trencats, senyora. Per què no en compra uns de nous? Ella va somriure amb calma: Perquè aquests no són escombraries. Cadascun té una història. Es van trencar… sí. Però encara poden brillar. El que es trenca no deixa de tenir valor. Només necessita algú que cregui que encara serveix. La dona va marxar, deixant alguna cosa més que una bossa d’adorns vells, “va deixar una llavor”. A la nit, l’Òscar va portar els adorns a la seva casa i va començar a reparar-los. No perquè fos obligatori, sinó perquè va sentir que, en fer-ho, també estava reparant alguna cosa dins d’ell. A poc a poc, entre fils, cola i llum, va trobar una idea: “I si el meu somni no està trencat? Mesos després, l’Òscar es va inscriure en un curs nocturn de disseny. A l’any, va obrir una petita botiga en línia. I no fa gaire, va muntar el seu propi estudi creatiu. En la seva prestatgeria, com a recordatori, guarda una selfie que es va fer reparant els adorns. Quan li pregunten com va començar tot, sempre somriu i respon: amb un munt de coses trencades… que encara podien brillar.
Sessió: No iniciada
