Itziar Castro va morir la setmana passada mentre treballava al lloc que més li agradava (l’aigua) a l’edat de 46 anys. Era una lluitadora de moltes causes i era estimada per molta gent. Potser per això amb el seu cos encara calent, alguns miserables van preferir atacar-la, pel seu físic i la seva salut. Gent que no entén que la vida ja és prou difícil i dura com perquè ells l’empastifin amb la seva ànima podrida. La mort en directe dispara els trets més bells però també els més sòrdids en aquest món que ja només sembla virtual. Itziar havia escrit dies abans de morir un escrit, ara premonitori, dirigit a la seva nena interior, la que no havia perdut dintre seu, i ens animava a cuidar la que tots portem a dins, per poder superar situacions de dolor, solitud i desesperança. Tot és efímer, tot ens pot ser pres cada dia. Itziar va entendre que l’alegria i l’empatia són el bé més preuat. Només quan s’ha patit molt i es reneix es pot entendre el patiment i renaixement dels altres. Towanda és el nom del crit de “guerra” feminista que la Idgie de Tomàquets Verds Fregits deixava anar per alliberar-se. Itzi sona gairebé igual que Idgie. Towanda, Itzi. Concha Velasco et dona la mà. Espero que allà on aneu puguis nedar.
Sessió: No iniciada
