Estic empatxat de panellets i els supermercats ja són plens de torrons de Nadal. Les tradicions s’empenyen les unes a les altres. La febre de desestacionalitzar-ho tot no té aturador. Ja no hi ha calendari que aguanti l’embat d’aquesta ansietat col·lectiva per esprémer l’any fins al darrer dia. Les castanyes encara fumegen a les parades quan els supermercats ja apilen torrons i polvorons. Els torrons no només es trien entre Xixona o Alacant. Agramunt fa ametllats de tots els gustos per a tot l’any. El tortell de Reis frega la coca de llardons, i abans no hem paït la mona de Pasqua, ja ens venen les coques de Sant Joan. Tot s’arbora, tot s’accelera. El resultat d’aquest excés és un calendari desbocat on les festivitats perden sentit i les tradicions s’esborren sota una mateixa capa d’urgència comercial. El cicle natural del temps, aquell que marcava els ritmes de la terra i de la vida, s’ha convertit en un simple catàleg d’ofertes anticipades. Fins i tot les estacions ja no serveixen per orientar-nos: la primavera té gust de Nadal i l’estiu fa olor de moniatos. A tot això, s’hi afegeix la importació constant de costums forans –Halloween, Black Friday– que només accentuen aquesta disbauxa temporal. A veure quan ens endinyen també el Dia d’Acció de Gràcies o la Thanksgiving Day Parade (un espectacle de gegants inflables). En lloc de celebrar el que som quan toca, ho fem quan convé al calendari del comerç global. Potser el repte no és desestacionalitzar, sinó desaccelerar. Tornar a respirar al ritme de les estacions, respectar l’espera, redescobrir el plaer de l’arribada i no viure en una roda permanent que ens bestreu la vida.
Sessió: No iniciada
