”Torrebesses és al Segrià el que Florència a la Toscana”. La frase de l’alcalde d’aquest poble del Segrià, Mario Urrea, potser és una mica exagerada, però el fet és que si hom vol trobar els encants del municipi, no cal que busqui sota les pedres, ja que les pedres són precisament el principal atractiu de Torrebesses. Cases nobles, esglésies, cabanes de volta, aljubs i el mateix Centre d’Interpretació de la Pedra Seca, totes aquestes construccions apunten a un element: la pedra. El protagonisme d’aquest material queda ben palès en el monument més emblemàtic del poble, l’Església Nova, la principal singularitat del qual és que no està acabat: una part de la façana, alguns pilars i les parets laterals conformen una estructura d’estètica força suggeridora.
La construcció s’inicià l’any 1869, quan l’església de Sant Salvador va quedar petita, i en teoria havia de ser costejada pels mateixos veïns. Però la crisi econòmica provocada pels freds i les gelades de l’hivern del 1869-1870, que van malmetre molt la producció agrícola, va suposar, només un any després de l’inici, la interrupció de les obres, que ja no es reprendrien mai.
De fet, el temple també és conegut com “l’església que el fred matà” o “la catedral inacabada”. El fracàs va suposar fins i tot la ruïna d’un dels impulsors del projecte, Tomàs Ballesté, l’aleshores alcalde de Torrebesses. I és que, malgrat el missatge del Parenostre, els creditors no van dubtar a reclamar-li el fort deute que havia contret per portar endavant aquesta pietosa iniciativa. Això sí, com a homenatge pòstum, s’ha batejat la plaça conformada pel recinte inacabat amb el nom de l’alcalde arruïnat. Sigui com sigui, l’impressionant conjunt monumental ha esdevingut el marc perfecte per a la celebració de tota mena d’activitats lúdiques i culturals. Cedit pel Bisbat de Lleida a l’Ajuntament de Torrebesses, que el gestiona actualment, l’edifici acull festes, concerts i espectacles teatrals.
Envoltat dels imponents murs de pedra picada i amb el cel estrellat com a sostre, el recinte constitueix un marc privilegiat per gaudir d’aquests esdeveniments, especialment a les nits d’estiu. D’haver passat per allí fa un segle i mig Gustavo Adolfo Bécquer, tan aficionat a les ruïnes romàntiques, és probable que s’hagués inspirat per a alguna de les seves llegendes.
A més, el document deixa clar que el moment per iniciar accions és “ara” i que la cooperació entre tots els actors de la cadena de valor serà “crítica”.
El Molí de Bep de Canut, una ‘catedral’ de l’oli ben conservada
Bastit a mitjans del segle XIX, època de pujança econòmica del municipi, el Molí de Bep de Canut constitueix la catedral de l’oli de Torrebesses. Es tracta d’un molí de premsa de biga, rehabilitat per l’Ajuntament i que consta de la sala de moltura; la sala gran, on es conserva una premsa de biga sencera; una bassa (la qual acumulava aigua de pluja, que després s’utilitzava pel procés d’elaboració de l’oli); un estable per als animals i uns dipòsits externs per decantar l’oli de menys qualitat.
Especialment interessant és la imponent biga de fusta de 12 metres de llarg i 5 tones de pes, bastida amb quatre troncs d’arbre d’una peça. Com a curiositat, a la sala encara es poden veure els comptes i les inscripcions que hi feien les persones que hi van treballar. Tot i portar un segle en desús (va funcionar fins als anys 30 del segle passat), la visita al molí és força recomanable perquè representa un testimoni únic de la producció tradicional d’oli d’oliva de la Catalunya de secà. Torrebesses acull el visitant amb dues cases rurals, un bar i un restaurant: més que suficient per a una estada còmoda i agradable. Al Casal es pot degustar racions de pop, cua de bou o tripes, i també, per encàrrec, caragols, ternasc, cassola de tros, conill guisat o sípia.
