Tothom ha de ser conscient que la vida és molt curta, que passa com un llamp i, quan t’has volgut adonar, ja ets a la vora de l’abisme sintonitzant el disc ‘Close to the edge’ de Yes. Hi ha episodis en la nostra existència que prevalen per sempre. Qui no recorda amb un somriure aquells temps de infantesa o d’aquell primer amor, primer dolor? “Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar”, com diu el poema.
Una de les constants de l’ésser humà és tenir la potestat d’arxivar sempre els bons records, rebutjant a la paperera de l’oblit aquells passatges que més ens han perjudicat. Per exemple, tots els que hem fet la ‘puta mili’ ho vam passar canutes però només ens hem quedat amb els bons records.
Un cop superada aquella dura prova, és cert que és quan les nostres vides trepitgen l’accelerador, algunes vegades sense fre. Massa aviat arriben les arrugues, els cabells blancs o l’alopècia i l’abdomen es fa més voluminós. Cauen les fulles del calendari com també van caient les xacres per l’edat. Cal posar remei i confiar-se als metges, llàstima de les seves negligències assídues.
Els aniversaris cada vegada fan més mandra i l’ombra de la jubilació aguaita com a dama de la dalla. Però cal seguir endavant, ferm i sense por, perseguint els somnis que mai no t’han abandonat en aquest llarg recorregut i que vols convertir en realitat d’una vegada per totes. No hi ha res impossible excepte burlar la mort.
Tard o d’hora ens veurem al Gran Hotel però “mientras tanto, ya lo ves, seguiremos esperando qué es lo que podemos hacer”, com canta el mestre Rosendo Mercado. Vida, t’estimo molt, no ho saps bé… Oh yeah!
