Si algú vol conèixer de prop el que és el ‘muermo’ il·lustrat no té més que venir de turisme per aquesta ciutat. Aquí es trobarà de tot menys diversió, tret que tingui la sort de conèixer algun d’aquells pocs que converteixen l’aigua en vi. Quan l’alegria es fon amb la calor i la sablada de la renda ens deixa dibuixada a la cartilla d’estalvis la llengua dels Stones, ressona amb la boca petita la cançoneta aquella de “vaya, vaya, aquí no hay playa”.
No hi ha millor opció que donar-se el piro, si es pot, lluny d’aquí per oxigenar-se i comprovar que estem compartint una de les ciutats més hermètiques del món. Fins no fa gaire, per afrontar amb alegria l’estiu es comptava amb un petit paradís situat a un tret de pedra del nucli urbà.
Les Basses es convertia en un punt de trobada on gaudir d’una gran vida social a base de capbussons i àpats compartits. Però no, calia fer piscines municipals a cada barri per malbaratar els diners del contribuent i de pas enriquir les butxaques dels de sempre.
En aquestes dates es podria estar gaudint del Senglar Rock i de molts altres festivals a Les Basses i per la desídia política de rigor, l’únic que es pot fer en aquesta ciutat és morir-se de calor, però també de fàstic.
L’egoisme del poder condemna el poble a les masmorres de la injustícia i això no ho canvia ni déu perquè, entre altres coses, no existeix. Davant aquest trist panorama, en comptes de capital de la Terra Ferma on realment estem convivint és a la capital de la Terra (en)Ferma… Oh yeah!
