És temps d’olives, la collita d’aquest arbre simbòlic nostre i de tota la mediterrània antiga i actual. Quan els fruiters eren una planta exòtica o un caprici que donava color a l’hort, l’olivera ja regnava, amb la vinya i els blats, als fonaments de la nostra cultura i a bona part dels seus rituals alimentaris i d’altres.
L’olivera és aquí des dels romans, potser abans. Tal com ho feren ells, els andalusins i tots els ancestres al llarg dels segles, apreciem les qualitats d’un bon oli i totes les seves virtuts. A més, l’arbre ha esdevingut un referent de l’arrelament a la terra, de la tradició, de la superació de les maltempsades i fins i tot de la pau, tan necessària.
Durant anys i panys, l’oli es feia a casa o en petita comunitat, com es feia el vi i el pa. En queden exemples: molins, premses de tota mena, cups, tines, pasteres, forns, i cellers… Encara són realitats i paraules que coneixem. Després els processos s’han industrialitzat i han augmentat les facilitats i seguretat dels qui hi treballen.
Curiosament, mentre els estudiem més que mai i segurament hem millorat els productes, les eines i els espais d’ara no tenen cap personalitat. Volem respectar la qualitat de l’oli, del vi i del pa que ja fa algunes generacions que no es fan a casa, i quan passin uns quants anys no recordarem tota aquesta cultura secular que hi ha al darrera d’aquests aliments essencials
Als nostres pobles i ciutats han anat desapareixent cups i dipòsits diversos, com també els cellers i tota una arquitectura subterrània, d’espais ombrívols i de quietud espessa on han fermentat els millors vins i on hem guardat l’oli de l’any, la conserva, els fruits secs….. La Lleida antiga tenia centenars de cellers i cups d’oli i de vi, molts perquè en èpoques de poca pau no deixaven viure ni treballar gaire lluny de la ciutat. Els hem vist desaparèixer. No en queda quasi cap. Guardem col·leccions d’eines que no sabem perquè servien i pagarem a preu d’or uns menjars de subsistència bàsica que ara són un luxe. Però serà molt difícil explicar l’ambient d’un celler de pedra, la suor de la rajola vidrada dels cups, l’aire lent d’un rebost o els colors incerts d’una tupina.
PD: parlant d’oli, exigim un preu just pels nostres productors i per tots, sense tantes pressions dels mercats globals.
