La història dels teatres a la ciutat és llarga. Dels edificis religiosos i les places medievals als indrets específics per a espectacles com el Pati de les Comèdies, una concessió de l’antic hospital general, el de Santa Maria. Després coneixem molts escenaris als segles XIX i XX, la majoria privats, algun d’ells de certa fama i llarg anecdotari. Podem comptar-hi els dels col·legis, parròquies, associacions musicals i culturals o empreses… més o menys adaptats a les demandes de l’època. Tot un patrimoni bastant desconegut.
La majoria han desaparegut, o han quedat en l’oblit. Recordem meravelloses sessions a Magisteri, al Fèmina amb els primers Cavall Fort, al teatre Victòria (amb l’època estimulant del Boulevard), o propostes emergents als escenaris parroquials. També hi havia teatres a les casernes de Gardeny, i encara tenim el Goya dels Mangraners… És cert que per fer teatre no cal un espai que porti aquest nom –passeu per la Saleta!– però hem vist perdre’s molts escenaris que ara només serveixen de sala d’actes o no s’obren. Ni tan sols els que van fer de cinema. Funcionen els teatres públics: L’Escorxador, que els primers anys va oferir una magnífica programació i és escenari d’una Aula de Teatre ara en crisi; La Llotja, amb grans formats, alguna òpera, i també una explotació comercial més aviat privada; Comptem l’espai 3?… També fem espectacles al carrer i en altres llocs (com a la Seu, pobra…).
El més important durant molts anys, el Principal, roman tancat. Fa dècades s’havia parlat de municipalitzar-lo com es va fer en grans teatres d’altres ciutats, amb tot el que això suposava d’equipament públic i ubicació cèntrica i notòria: al lloc que havia ocupat la Generalitat medieval, al bell mig de l’eix comercial i centrant el Canyeret (aleshores en redefinició). Desconec la negociació. Poc s’ha parlat de recuperar-lo, i passar de privat a públic només seria l’inici d’un programa que hauria d’acompanyar-ho i oferir garanties.
Però hi ha un altre teatre a reivindicar, ara que s’actua als Camps Elisis. El Teatre modernista dels Campos, que després es despullà per fer-hi esport. L’hem conegut com a Pavelló de l’Antorcha, o per les vetllades de Lucha Libre. Originalment completava la proposta de lleure del parc, i tenia una clara vocació cívica i popular, dos conceptes que mereixen el nostre respecte i una reflexió sobre la ciutat que el va crear fa més de cent anys per servir la cultura i la ciutadania.
