Les bretolades escatològiques han existit sempre. Normalment, eren perpetrades amb aigües menors. Ara són una plaga. Per combatre els incívics que miccionaven a les piscines es feia córrer la brama que l’aigua de bany tenia un component químic que canviava el color de l’entorn del banyista que havia orinat. L’infractor quedava en evidència davant de tota la gent. Això no era cert, però l’advertiment era molt dissuasori. Un altre mecanisme psicològic per delatar l’autor d’un fet grosser s’utilitzava quan algú, en un lloc tancat, es feia un pet. Parlem de ventositats silents, de les llufes. A Colòmbia en diuen un “soplao”. Es feia córrer que quan algú aviava un vent se li posaven les mans vermelles. Com que era tan increïble que això passés, l’autor del flat era el primer a mostrar veloç els dos palmells. Novament, es complia la sentència llatina d’“excusatio non petita, accusatio manifesta” (qui s’excusa s’acusa). Fer aigües majors a les piscines no passava. A tot estirar, en cas d’alguna peremptorietat, s’alliberava el cos al mar on hi ha molt esgambi. Tanmateix, en aquests casos, també circulava una advertència dissuasiva. Diu la llegenda urbana que quan hom buida el cos al mar, el cagalló segueix l’amo com un fidel gosset. Mai tots aquests casos havien esdevingut un problema de salut pública. Ha estat la irrupció de les xarxes socials el que ha provocat que una truaneria denominada repte marró passi d’anècdota a problema social. Com ha recordat l’alcaldessa de Tàrrega, estem davant d’un delicte contra la salut pública que pot comportar presó. Un càstig exemplar al primer caganer aquàtic que enxampin serà el millor Fortasec.
Sessió: No iniciada
