Aquesta setmana s’ha suscitat una nova polèmica ciutadana, aquest cop en torn de la tala d’uns arbres, aparentment sans, al començament de l’avinguda Rovira Roure. Jo n’he estat un espectador, no se si dir-ne privilegiat, com a usuari assidu de la parada d’autobús de davant de Sanitat, en la qual fins ara gaudíem de l’ombra d’aquests arbres talats. Quan vaig veure els operaris tallant branques em vaig pensar que podaven a deshora. Però de seguida em vaig adonar que allò que feien era tallar-los completament. I la reacció, clarament egoista, va ser de desesperança davant de les estones de sol de justícia que s’auguraven.
Després, naturalment, vaig pensar que hi devia haver una bona raó per aquesta tala. Potser estaven malalts. O potser afavorien determinats insectes nocius. Vés a saber, pensava, quina mala sort haver-los hagut de tallar!
Dimarts vaig sentir per la ràdio unes declaracions de la regidora responsable que deia que s’havien hagut de talar per executar una obra pública subvencionada davant del perill que s’esgotés el termini per cobrar la subvenció. Malament! vaig pensar. És trist que aquests arbres hagin desaparegut per una qüestió de terminis. La burocràcia ens empaita de moltes maneres: normalment demora els expedients; però en altres casos pot precipitar l’execució d’obres. Llàstima que als arbres els hagi tocat la segona.
També es va dir que l’estat de salut dels arbres –mèlies en aquest cas– era deficient. Però quan els tècnics municipals van explicar en què consistien les deficiències no semblava que es referissin a la seva salut: eren inconvenients als vianants per les arrels que aixecaven les voreres i algunes caigudes de branques sobre la vorera o sobre els cotxes aparcats. No soc cap expert en la matèria però no em deixa de semblar molt dràstic tallar l’arbre perquè això no passi. I si és així, ja podem tremolar per la immensa majoria d’arbres de Lleida.
I finalment, l’explicació més consistent ha estat la del projecte tècnic aprovat per a la reposició dels serveis –pel que he deduït, principalment el de clavegueram– que van redactar els tècnics municipals i que implicava la tala i substitució d’aquells pobres arbres. Jo no tinc cap dubte que el projecte redactat sigui tècnicament correcte i que sigui incompatible amb les mèlies actuals. Però és evident que els tècnics redactors no són els responsables de la tria de la solució més adequada en relació als arbres. Si se’ls va dir que havien de substituir la claveguera, ells projecten la substitució de la claveguera. I si se’ls hagués dit que substituïssin el servei salvant els arbres, estic segur que haurien redactat un projecte diferent que els hauria pogut estalviar. Però aquesta era una decisió política que havia de valorar i decidir l’equip de govern i l’ajuntament en el seu conjunt. I això és el que crec que ens haurien d’explicar els responsables municipals: quins aspectes van tenir en compte, ells, per decidir una o altra opció.
Massa cops veiem que decisions dels governants (en totes les administracions) es justifiquen en consideracions de tipus estrictament tècnic. No dubto que hi pot haver casos en què sigui així. Però en molts altres i ha decisions polítiques prèvies que condicionen la feina dels tècnics i de les quals ells no son responsables sinó els polítics que hem triat.
