Avui dia trobem una societat on sembla que no tinguem temps per a nosaltres mateixos. Del treball a casa, si a més tens nens porta’ls al col·legi, ves a buscar-los, activitats extraescolars, etc. Trobem moltíssima gent que diu que no té temps per a res. Que li falten hores. D’altra banda, trobem persones que tenen malalties cròniques, és a dir per sempre i algunes d’elles incapacitades per a treballar. Per a alguna d’elles la vida ha canviat del tot. S’aïllen de la societat, dels amics i de tot. Primer perquè no poden comprendre ni entendre el canvi que la seva vida ha sofert. Segon perquè no volen estar així i moltes vegades senten que ja no serveixen per a res. Recordes fa una estona que molts diuen em falten hores? Per a més inri quan estan a casa i sense poder fer res, passat ja un temps de la seva malaltia la família comença a exigir que faci coses, que per als qui ho exigeixen són simples però per als malalts no ho són. És llavors quan apareix un nou sentiment en el malalt. Solitud i aflicció. Els nostres malalts, les persones amb incapacitat, no volen ni necessiten ànims, saben que la seva malaltia no millorarà. Només volen comprensió i fer el que puguin al seu ritme sense que per això s’enfadi ningú. I jo crec que és millor tenir-los amb nosaltres que trobar-los a faltar. Així que si tens algun familiar o amic malalt, cuida’l i no permetis que se senti sol.
Sessió: No iniciada
