Eren les 10.10 del matí a Xile, els militars es preparaven per bombardejar el Palau de La Moneda i el president Salvador Allende, conscient que ja no hi havia marxa enrere, va pronunciar un dels discursos més icònics de la història, que encara ressona en boca de líders progressistes de tot el món 50 anys després.
“No renunciaré! Pagaré amb la meva vida la lleialtat del poble”, va anunciar Allende hores abans d’engegar-se un tret davant l’imminent assalt del seu despatx per les tropes del general Augusto Pinochet. En sis minuts, el primer president marxista elegit democràticament al món va deixar diverses frases per a l’eternitat, com “s’obriran les grans alberedes per on passi l’home lliure per construir una societat millor” o “la història la fan els pobles”.
En una al·locució plena de poesia, entonada amb “decepció” i “sense amargor”, Allende es va definir com “un home que només va ser intèrpret de grans anhels de justícia” i va assegurar que les seves paraules serien “el càstig moral” dels colpistes.
Aquell matí, Allende havia intervingut quatre vegades en altres ràdios afins al Govern, amb l’esperança encara de frenar el cop, però el de Ràdio Magallanes va ser “el discurs d’algú que morirà tot sol i no vol que ningú mori per ell”, apunta Asacanio Cavallo, Premi Nacional de Periodisme 2021 i autor de l’assaig Cop. “El to és de recriminació i derrota. No crida a mobilitzar-se”, afegeix.
“És un discurs d’algú que pretenia passar a la història, però no es pot entendre sense el suïcidi. Són inseparables. Va ser una construcció molt hàbil i Allende, ni tan sols al final, va renegar de la via xilena el socialisme”, indica Carlos Malamud, del Reial Institut Elcano. Tot i la gran divisió que genera la seva figura, hi ha un consens generalitzat sobre la seva capacitat d’oratòria –el seu discurs davant l’ONU el 1972 va ser també àmpliament lloat– i sobre el valor de les seves darreres paraules. “L’últim discurs va contribuir al mite perquè a més va circular clandestinament. És part de la història d’Amèrica Llatina i de les lluites socials”, destaca Carlos Tromben, autor d’Allende. Una novel·la en cinc actes. Els militars havien silenciat aquell matí de l’11 de setembre de 1973 la majoria de les ràdios afins a la Unitat Popular, excepte Ràdio Magallanes, una petita estació del Partit Comunista, ubicada a metres de La Moneda. Minuts després de l’al·locució, es van tallar les transmissions de Ràdio Magallanes, però el seu director, Guillermo Ravest, va aconseguir fer algunes còpies del discurs i distribuir-les entre membres del partit. Són incomptables els líders que han fet referències al discurs, des del suec Olaf Palme a l’espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, passant pel colombià Gustavo Petro i el mateix Gabriel Boric, l’únic president xilè nascut després del 1973. Boric, que en el seu primer discurs com a president va afegir un matís en clau feminista a la metàfora de les alberedes. “Estem novament, compatriotes, obrint les grans alberedes per on passi l’home lliure, l’home i la dona lliures, per construir una societat millor”, va proclamar l’exlíder estudiantil.
Sessió: No iniciada
