Una de les obsessions de les institucions encarregades de promocionar la nostra destinació així com dels representants del sector turístic de les nostres comarques és la desestacionalització turística. Una paraula que es fa present en totes les estratègies turístiques i tots els plans presentats per la majoria dels municipis amb una certa musculatura turística. Un “run run” que no s’atura. El problema és que no saben com fer-ho i més enllà de traure profit el paisatge, la natura, el patrimoni i l’excel·lent gastronomia que tenim, ja que poca cosa més.
Sempre he argumentat que la desestacionalització té dues potes ben clares amb les quals has de jugar i que s’ha de partir d’un escenari totalment diferent del turisme de temporada. Intentar allargar el turista d’hivern és inviable per motius climatològics. Per un territori com el nostre és un objectiu impossible. Pel que fa a les dues potes necessàries per desestacionalitzar, aquestes són molt clares. Si es vol jugar a l’atracció turística fora de temporada, s’ha de tenir clar que, en primer lloc, la desestacionalització és bàsicament urbana. I quan dic urbana vull dir nuclis de població importants amb gent, serveis i recursos durant tot l’any. Només en entorns urbans es produeix una verdadera desestacionalització i hi ha turistes durant tot l’any. Perquè només a les ciutats tots els serveis i recursos turístics estan oberts tot l’any i tenen un nucli de població suficient perquè tot funcioni. Més enllà de les ciutats és molt difícil desestacionalitzar més enllà de ponts i caps de setmana. L’altra pota és l’especialització “turística” en atraure no “turistes”. L’autèntic turista en temporada baixa no és el que ve a fer vacances sinó el que es desplaça per feina –congressos, rodatge de pel·lícules, esportista professional, etc.– o bé per hobby –winelovers, foodies, esportistes amateurs, amants de la natura, etc.–. A la província de Lleida tenim un exemple clar de tot aquest “turisme” amb el boom del mototurisme, que porta visitants al territori al llarg de tot l’any. Entendre això és clau per desestacionalitzar. O hi jugues o no pots desestacionalitzar.
Però més enllà d’aquests ingredients necessaris per desestacionalitzar, tampoc crec que utilitzem totes les eines que tenim a la nostra disposició per atraure gent en temporada baixa. Sovint ens obsessionem per anar sols i voler arribar a mercats importants directament o ens dediquem en el mercat més proper: turista espanyol i francès. Però ens oblidem de l’enorme potencial que suposa estar a 140 quilòmetres de Barcelona. Una de les ciutats més atractives del món i que atrau visitants els 365 dies de l’any. L’any passat, la capital de Catalunya va rebre 10 milions de turistes i lluny del que pugui semblar, la gran majoria és un turisme de qualitat.
Un dels detalls més rellevants és que el turista nord-americà és el principal turista de Barcelona amb més de 800.000 visitants a l’any repartits per cada mes de l’any. Al mateix temps, els nord-americans són dels turistes que fan una despesa més gran i estan molt interessats per la cultura, l’art i la gastronomia. Aquest amor per Barcelona, per aquest turisme tan difícil d’atraure, l’hauríem de saber atraure molt més. I és que Barcelona està a menys d’una hora de Lleida amb tren i a menys de 60 minuts de les Garrigues o l’Urgell. Així com de la Segarra o el Solsonès. Que ben mirades són distàncies ridícules per a un americà. Algunes empreses turístiques de casa nostra ho haurien de saber aprofitar per als seus negocis. És el cas dels museus o d’empreses d’enoturisme, cellers i restaurants. S’han d’obrir canals amb turoperadors especialitzats en aquest turisme a la capital de Catalunya. El Penedès i el Priorat també han sabut fer-ho amb gran èxit perquè és un tipus de turisme molt interessat pel món del vi i la gastronomia.
Vist des de dalt, aquest és un dels objectius de la ciutat de Barcelona, la descongestió de la ciutat repartint temporalment una part dels turistes arreu del territori, com de Turisme de Catalunya. Potser seria hora que ens hi poséssim tots. Perquè per algunes zones, desestacionalitzar és una necessitat i que tindria un impacte important en intentar revertir la precarització dels llocs de treball del sector. Potser toca mirar més cap a Barcelona per atreure cap a casa…
