El refranyer dicta que “hablando se entiende la gente” i això és ho han d’intentar demostrar els polítics, encara que amb el clar objectiu de despistar el personal. Els fronts estan oberts als quatre costats. A la resta d’aquesta porció de terra que ens ha tocat viure, els problemes tampoc no són aliens i més enllà de l’univers, tampoc. Tot està pensat pel poder per fer callar boques, però no per tancar aquestes boques que cada cop passen més gana amb tanta crisi.
La gran mentida està servida i no hi ha indicis de canvi mentre aquesta senyora anomenada democràcia segueixi a la seva aura d’utopia. El càncer de la ‘gilipollez’ s’està expandint amb el vent i els humans cada cop són més cafres. Els números no surten i la quimera ha esdevingut paraula de moda. Tot està regirat i la gent es pregunta on és la solució.
No cal donar més voltes a l’assumpte perquè això no ho canvia ni déu. El muntatge està tan ben embastat que només és qüestió d’entrar en el joc dels que es creuen més llestos i fer l’egipci, una pràctica molt comuna en aquest país de xoriços consistent a posar una mà al davant i una altra al darrere, però no per tapar les vergonyes del pocavergonya, sinó per posar el ‘cazo’ a veure què cau.
El materialisme pot amb qualsevol indici espiritual, el consumisme és luxúria social i ja no queden ‘ideales’ ni als estancs. És una roda, un cercle viciós, trist però cert. La incertesa campeja a plaer portant el compàs de l’himne de Los Suaves: ‘Siempre igual’… Oh yeah!
