Contra el virus del ‘muermo’, treu-te la pols del camí. I el cap sempre com la música: ben alt. Això em recorda a qui va dir que cada vegada que se sent malament, es droga amb alguna cosa anomenada música, perquè bé és cert que la música és un lloc on la felicitat deixa de ser inabastable i, com va pregonar el ja desaparegut Dimebag Darrel, brillant guitarrista de Pantera, la música t’arrossega, et desperta, t’activa i al final del dia, la cançó correcta et calma.
No s’ha d’abandonar la música per problemes, cal abandonar els problemes amb la música. Per això, si hi hagués més escoles de música que militars i uniformats, hi hauria més guitarres que metralletes o pistoles i més artistes que assassins.
Només hi ha dos tipus de música, la bona i la dolenta, però si es tracta de rock ens topem amb el millor aliment per carregar el cos, la ment i l’ànima d’energia. Pel que fa als avatars de la vida, el rock’n’roll no solucionarà els teus problemes, però almenys pots ballar sobre ells, com va dir Pete Townshend, líder de The Who.
El rock és increïble, bonic, perfecte i l’únic que m’acompanya allà on vaig dir qui sap que el rock mai no va ser un passatemps, és una raó de viure. Mentre els anys curen ferides i els petons creen addiccions, el rock va posant música de fons.
I si el rock va ser creat pel diable no em vull imaginar quina mena de ser maligne va ser capaç de crear el reguetón. El rock’n’roll no té marca ni data de caducitat, es manté fresc al cor i se serveix calent. Perquè el rock es porta a la sang, se sent a l’ànima i es canta amb el cor.
En qualsevol cas, si l’amor fos com el rock seria etern… Oh yeah!
