El Cafè del Teatre torna a acollir un any més el ‘Secundària Rock’, una iniciativa absolutament lloable que aconsegueix reunir de concert pares, professors i alumnes en una tarda-nit de pura convivència. La proposta és brillant, ja que l’alumnat de secundària que sent inquietud per la música disposa d’un aparador a través del qual mostrar en públic el seu treball en silenci. Òbviament, l’objectiu d’aquesta trobada és la participació, el coneixement mutu, l’intercanvi d’experiències i la motivació.
Aquesta mostra, que s’organitza ininterrompudament des del 2006, ha esdevingut una oportunitat de recrear en concert les composicions que s’assagen a les aules de música per part de l’alumnat de secundària. Cada centre participant interpretarà dues peces i almenys una ha de ser cantada en català o tenir si més no una part de la lletra en català.
A cada edició es proposa un eix temàtic comú que en aquest cas és ‘Música de pel·lícula’, és a dir, un dels temes ha de ser una versió d’un tema d’alguna banda sonora del cine. En finalitzar els cantants de les bandes interpreten un tema conjunt de cloenda. Fins aquí tot, o quasi tot, molt bé, però la trobada es diu ‘Secundària Rock’ i no ‘Secundària Pop’ i moltes vegades es confonen els gèneres.
Ja sé que molts no distingeixen entre pop i rock, que hi ha multitud de projectes que es presenten com a pop-rock o indie-rock tan alegrement i que vesteix més dir que el treball és “més rockero”, quan després la realitat indica que la societat encara segueix mirant no amb massa bons ulls els devots del rock.
Per això vull deixar ben clar que si fas pop, no fas rock… Oh yeah!
