Amb els bons propòsits, una mica de balanç. Avui la boira envolta el Turó de la Seu Vella, divuit hectàrees borroses al centre de Lleida. Un espai monocrom i sense estridències que no convida a celebrar el nostre patrimoni. Aquí se’ns fa difícil fer la carta als reis. S’assemblaria molt a les que fèiem als anys noranta i a la revifalla de fa quinze anys.
S’ha anunciat un Congrés científic per la primavera d’aquest 2026 que ha d’actualitzar promeses i renovar les mirades, també les dels que ja vam participar al Congrés de la Seu Vella de 1991 i ja tenim una edat, o dues. Fa 35 anys d’aquells fets que van ser un revulsiu per agafar revolada: l’any 92 s’enllestia el Pla director del monument, pioner en aquell moment i mig acomplert. El 95 s’aprovava el Pla Especial del Turó, també a mig complir, en el marc dels plans del Centre Històric i de la ciutat. Mentre es feien algunes restauracions i un treball arqueològic notable, una nova empenta havia revifat el 2003 amb el 8è centenari de l’obra de la Seu i una exposició espectacular. El 2008, la Canonja. El 2010 l’altra magnífica exposició, la dels tapissos, amb el Museu de Lleida, que hauria d’haver representat un estímul recíproc amb el Turó durant aquests anys.
El 2009 havia començat un nova administració en forma de Consorci institucional. Dues grans decisions amb el canvi. Tractar com un tot el conjunt patrimonial de catedral, castell i fortificació i gestionar-ho in situ amb criteris renovats i més dotació. Just el 2011 s’obre el Parc de Sta. Cecília a la cara nord i el Castell del Rei –la Suda– és finalment visitable, inclosa la terrassa. S’hi suma el repte d’encarrilar seriosament la candidatura a Patrimoni Mundial. El 2015 es clou una atapeïda primera etapa amb l’entrada del Turó de la Seu Vella a la llista indicativa (tentative list) d’UNESCO inscrita el gener de 2016. Ja fa deu anys.
El conjunt monumental aplega en les darreres dècades una activitat desigual, massa elements patrimonials encara en risc, un positiu increment d’usos amb el dubte de la incoherència o la mercantilització, els problemes de totes les administracions (dotació de personal en precari, ajust en pressupost i inversió, indecisió política…). La qüestió és que el 26 pot ser l’any de noves promeses i un Congrés per reprendre l’esperança. El propòsit és anar més enllà d’un monument que fa de teló de fons.
