Ja en portem moltes; massa. Les notícies de bona part d’aquesta setmana han estat centrades en vistes judicials en torn d’escàndols relacionats amb la classe política. La trama “Kitchen”, el cas “Koldo” i el judici contra la família Pujol han acaparat les portades dels diaris i dels mitjans de comunicació. No són les úniques. M’agradaria cridar-vos l’atenció sobre la sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units d’Amèrica sobre la delimitació de districtes electorals a Louisiana, que també s’ha fet pública aquesta setmana i que ha escandalitzat bona part de l’opinió pública preocupada pels drets humans.
Hi ha un tret comú a tots aquests processos judicials: es tracta d’escàndols relacionats amb l’exercici del poder i del seu abús per part d’aquells que han estat elegits democràticament per exercir-lo. No sabem si seran condemnats o no per haver-ho fet. Però estareu d’acord amb mi que s’han col·locat en una situació prou compromesa com per fer dubtar de la seva honestedat.
Aquest sol fet fa mal a la democràcia. És evident que qualsevol de nosaltres es pot veure involucrat en un procés judicial i no per això s’ha de veure culpat de res. Podríem anar caminant tranquil·lament pel carrer i que s’hagués comès un assassinat al nostre costat. I potser per determinades circumstàncies podríem aparèixer com a sospitosos del crim. Pot passar i per aquest motiu la presumpció d’innocència és un principi tan fonamental.
Però els casos que hem tingut ocasió de seguir aquesta setmana són alguna cosa més. En tots ells, llevat potser del cas Pujol, hi ha implicades persones que reconeixen la seva participació activa en els fets delictius investigats i, per tant, tots podem treure’n la conclusió que hi havia una corrupció sistèmica més o menys institucionalitzada.
El cas Pujol remet a un altra anomalia no menys inquietant. No sabem ben bé què va passar, però sí que sabem com i perquè es va investigar. I no era per una inquietud judicial o policial: el motiu era estrictament polític. Es volia posar a la picota un referent del nacionalisme català i es van utilitzar tots els mitjans de l’estat (legals i no tan legals) per aconseguir-ho. Això no està sota judici. Això ho sabem tots.
Tot això posa en qüestió el nostre sistema democràtic. I és evident que això ho aprofiten aquells que hi estan en contra, sigui la dreta feixista espanyola o la catalana. Em vaig educar en un clima “polític” franquista en què es difamaven els antics partits polítics republicans sota pretext que només perseguien el seu benefici. Ara estem veient una nova edició d’aquesta tesi propugnada per la ultradreta i avalada per les impresentables actuacions dels partits majoritaris.
Em sap greu però no m’ha quedat temps per comentar-vos la sentència de Louisiana. Ho deixo per un altre article. Però també va d’això.
