Per molts de nosaltres, Lluís Virgili i Farrà, del qual celebrem el centenari va ser, senzillament i en totes les seves facetes, el senyor Lluís. Un personatge amb autoritat incontestable tant pel seu caràcter i la seva expressió, com per reconèixer, en el tracte quotidià (assaigs, juntes, viatges, xerrades i concerts) una inqüestionable devoció per la música i un veritable compromís amb la terra catalana.
L’Orfeó va ser un pal de paller en l’escarransida collita de la llarga i miseriosa postguerra lleidatana. Poca palla per tants rucs i pocs pals per tanta feina pendent. Recollir l’herència de la Violeta i de l’Orfeó Lleidatà amb un banderí d’Educación y Descanso era una resistència de mínims, com mantenir tants anys la linotípia a contracorrent. La generació del senyor Lluís obria camins ressorgint amb esforç, com qui reneix del fang i les cendres. Als joves de la transició ens llegia paraules de vells mestres, en llibres amarats de patriotisme decimonònic i a la vegada maldava per estimular una pedagogia moderna de la música. Sempre resolt a transmetre l’apassionament musical, l’amor pel cant i el respecte per la terra.
La seva complexa personalitat reunia aquell senyor enfadat amb les celles d’un dimoni de pastorets, el pedagog que explicava les virtuts de vocalitzar bé una e tancada, el director que encenia els ànims –“llum als ulls i força al braç”– dels cantaires de tota la plana de Lleida. El que ens feia callar a l’autocar i es mirava de reüll el cor de joves era el mateix que procurava una escola estable de directors de coral per elevar el nostre país als cims més alts de la cultura europea. Un puntal del cant coral català que cercava l’excel·lència i la modernitat sense oblidar l’arrel popular dels pobles petits i perifèrics, sense la fidelitat dels quals cap seu central pot sobreviure. Un home geniüt i un punt amarg, però amb un rerefons de caritat i teràpia montserratina. Un dels pocs lleidatans orgullosos de ser-ho: enyorava apassionadament la generació perduda dels compatriotes ponentins que, quan baixaven a Barcelona, al Sindicat, al Parlament o al Govern, es feien notar. Ell va provar-ho, també.
En el record i l’homenatge, el meravellós Rèquiem de Fauré, la tristor d’un comiat amable a l’occitana. La pau de la fe ancestral arrelada a la terra i, per tant, oberta a l’univers més gran. Malgrat tot, senyor Lluís, quanta humanitat ens has ensenyat!
