A la mili vaig fer amistat amb un noi de Barcelona, fill d’un empresari tèxtil, que va fer la primera pela fabricant banderes. La visió que venia l’Estat de les autonomies va dur l’empresa familiar del meu amic a omplir el mercat de les banderes autonòmiques, però sobretot de senyeres. A Catalunya, la senyera ha estat el termòmetre del fervor nacional. Segons el nombre de senyeres que hi hagi als balcons podem endevinar el nivell d’engrescament nacional català. Enguany, la meva percepció és que la Diada ha salvat les aparences pels actes institucionals. La vigília de l’Onze de Setembre el meu carrer no mostrava cap senyera. Ni una. Va ser ahir mateix, després de penjar les banderes al meu balcó, que n’han aparegut tres més per consolar la tristor. He de dir que Jordi Curcó m’ha fet arribar una foto d’un balcó de poble amb la senyera. Casa seva? Cosme Garcia m’ha enviat una senyera virtual. Tanmateix, ni l’incident del policia apallissant un seguidor del Barça a Elx per dur una estelada ha estimulat la presència d’ensenyes. Estem pansits. Ara, sembla impensable la pertinaç postura d’un veí de la Móra que l’any 2017 es va negar a retirar la senyera del seu balcó després de tres anys de presència ininterrompuda. Quan fou requerit pel president de la comunitat perquè retirés el gonfanó amb l’argument que era vell i massa gran, l’abanderat va replicar col·locant dues banderes més. Això sí, noves. Un amic em fa notar que es veuen més samarretes de Lamine Yamal que senyeres. El pare del meu company de la mili ja hauria detectat on està ara el negoci.
Sessió: No iniciada
