Ahir mateix em vaig assabentar de la mort del veí de la casa del davant. Un d’aquests veïns a qui dius bon dia i quin bon temps que fa i quin trànsit s’ha posat en aquest carrer mentre els dies passen de llarg, igual que les salutacions. Però és que ja fa tres mesos llargs que va finar –el dia de Reis, em diu la vídua veient que poso uns ulls com a plats– i durant aquest temps ni m’he adonat que ja no sentia el seu cotxe parant a la vorera tant sovint, ni he trobat a faltar els grinyols de la tanca de ferro de bon matí. Tanmateix, durant aquests mesos m’he assabentat de les rebequeries d’un milionari excèntric, de les extravagants decisions polítiques d’un president que ja hauria de passar a la història, de la davallada de la borsa i m’he fet experta en aranzels. M’he esgarrifat i indignat amb les imatges dels renovats bombardeigs a Gaza i amb el terratrèmol a Myanmar. Podria dir el nom de la pel·lícula guanyadora de l’Òscar, el darrer títol de Borja de Riquer i explicar com s’ha obtingut la informació genètica per ressuscitar el llop terrible. Però, plantada al mig del carrer davant de casa seua, lamento no haver sabut a temps que es va dessagnar a la seua habitació, ni haver vist una ambulància aturada barrant el pas en un carrer complicat.
Potser la mala nova m’hauria arribat un matí al forn de pa, si el forn no hagués tancat fa anys, o a la botiga de queviures, si no fos perquè jo només hi vaig de Pasqües a Rams. De poc va servir que el meu telèfon figurés entre els contactes de la veïna. Els drames personals ens deixen paralitzats i som incapaços de fer-los arribar a qui tenim tan a prop que ens veiem des del balcó. I esperem que la taca del nostre dolor es vagi estenent tant que d’alguna manera arribi fins al davant sense enviar cap missatge directe, com si fos l’altaveu del pregó que encara es pot escoltar en alguns pobles. Però en aquest municipi ara ja no hi ha pregó ni et trobes les esqueles a la bústia. I als diaris digitals no hi ha esqueles.
Com pot ser que a l’era de la hiperconnectivitat (aquest terme no me l’he inventat pas jo) estiguem més desconnectats que mai. Potser les mateixes xarxes ho provoquen, aquests fils invisibles i addictius que ens fan dependents perquè pensem que ens mantenen alerta de tot, tant del present com del futur. Confiem cegament en el seu abast, i com que la mateixa “veritat” apareix reproduïda una i una altra vegada, mai no dubtem de la seua autenticitat. Ens hem distribuït en diverses bombolles en funció de les nostres aficions i entorn social per mantenir una cohesió ideològica i de pertinença que ens manté informats i informadors alhora però no podem saber quin drama passa a deu metres de la nostra porta.
Què hauria passat si ho hagués sabut a temps? Doncs molt probablement res, però potser hauria dirigit una mirada comprensiva al seu fill de poc més de vint anys quan em vaig creuar amb ell mentre passejava els seus gossos, enlloc de dir-li un que vagi bé habitual. O si més no, sabria que la discreta família del davant havia quedat esguerrada per sempre. En definitiva, el meu comportament hagués mostrat una part humana que vaig haver d’exhibir quan ja era massa tard. Siguem sincers: tot just intercanviàvem unes paraules quan coincidíem al carrer i no sé si sabria dir els noms de tots els membres de la família, però és veritat que ara que sé que no hi serà més, he trobat a faltar la seua salutació durant aquests mesos. Perquè d’ell sí que se’n podria dir sense sarcasme que sempre saludava, amb una rialla intensa, de lluny o de prop, de matí o de tarda. I així li ho dic a la seua vídua amb tota la meua sinceritat. Li dic això, i em sembla que li fa bé, igual que l’altra frase que encerto a pronunciar, aquella que diu que siusconvéalgunacosasomaldavant, que també encaixa amb un tímid somriure d’agraïment.
A punt de signar, acabo de saber quina és la previsió de pluja per aquesta Setmana Santa.
