Poc es parla de ‘sensacions’ però d’haver-ne n’hi ha. Els mitjans informatius estan de capacaiguda i no queda més que la supervivència, com la vida mateixa. Temps enrere, quan les ideologies existien i no havien estat extintes pels jaqueters d’avui, el repte era viure amb allò que s’ha posat. Ara no n’hi ha cap altra perquè no en tens més, ja que la resta la roben entre farses polítiques, bancs lladres i altres mentides de la societat.
No és estrany que molts com els que ens dediquem a intentar comunicar-nos amb els nostres semblants, en lloc de ‘professionals’ ens hagin convertit en ‘pobressionals’. Aquesta desesperada reflexió ve a tomb de com em sento de malament davant la delicada situació d’un periodisme que tan de moda es va posar dècades enrere i que ara llangueix.
Una cosa semblant ha passat amb la indústria musical i amb tantes coses més. Tot aquest pessimisme galopant que angoixa la humanitat és per aquests polítics que sempre prometen fins a ficar i un cop ficat s’obliden del que s’ha promès. És una vergonya com tenen la cara dura d’utilitzar els mitjans per proclamar el seu enfilall de mentides i el que és pitjor, desafiar-se en directe amb els seus contrincants com a parvulits al pati de l’escola.
En fi, que mentre es parla de canvis cada vegada que arriben les eleccions inútils (que no serviran mai per res sense canviar el sistema), els que sí hem canviat som nosaltres, però no d’ideologia ni de maneres de viure, sinó de seu. Aquesta setmana, el dia 9, va fer cinc anys que La Mañana és al cor de la ciutat després de 34 anys al Polígon. I com proclama la cançó seguirem resistint fins al final… Oh yeah!
