Precursor del fenomen fan a Espanya des dels anys 60 i coautor de temes imprescindibles de la música d’aquest país com ‘Resistiré’ o ‘La la la’, la cançó guanyadora d’Eurovisió el 1968, amb la defunció ahir als 88 anys de Manuel de la Calba es perd també qui fora “l’ànima del Duo Dinàmic”.
“Sempre alegre, optimista i positiu” ho recordarà sempre Ramón Arcusa, qui fora el seu company artístic durant més de sis dècades en aquesta mítica formació, i així romandrà en la memòria de molts Manolo, amb el seu somriure perenne i l’armilla vermella que durant tant temps els va identificar com parella musical.
Manolo De la Calba (Barcelona, 1937) mai s’havia separat de Ramon Arcusa des que van formar el grup el 1959 després de conèixer-se a l’Empresa Nacional de Motors d’Aviació, Elizalde, de Barcelona, on treballaven com a delineants projectistes. “El nostre ‘matrimoni’ ha estat longeu perquè en primer lloc ens hem respectat mútuament, i hem respectat el treball de l’altre”, destacava De la Calba en una entrevista amb EFE fa només un any, en la que deia que estaven satisfets d’haver posat color “a aquella Espanya en blanc i negre”.
Al principi com The Dynamic Boys, van començar amb adaptacions de cançons americanes que traduïen a l’espanyol, però, influïts per artistes com els Everly Brothers, Frank Sinatra o The Platters, es van animar a publicar les seves pròpies composicions. “Simplement fèiem el que el cos ens demanava i mai comptem les cançons que hem fet”. En són més de 1.200 en 65 anys de carrera. Alguna, fins i tot, com ‘El final del verano’, és mítica per tota una generació per haver sonat al darrer capítol de la serie ‘Verano azul’.
Encara que avui polèmica per la seva lletra, ‘Quince años tiene mi amor’ es va convertir en un d’aquests primers èxits, com ‘Quisiera ser’, que els va donar la segona plaça al Festival de Benidorm de 1960. No va ser l’únic concurs al qual es van presentar. Amb un resultat més apoteòsic, van ser els autors de ‘La la la’, el tema que havia de cantar Joan Manuel Serrat en Eurovisió 1968. En negar-se a interpretar-la si no era en català, Massiel el va substituir “in extremis”, donant-li a Espanya la seva primera victòria. “La discogràfica de Serrat va argumentar que ja havia desemborsat molts diners per a la promoció i va exigir un artista del seu catàleg. Ens hauria agradat anar-hi a nosaltres, però vista la història, no canvio res. Prefereixo que hi anés Massiel, que la va defensar brillantment, abans que nosaltres sense saber si haguéssim guanyat”, va dir Arcusa.
I és que la riquesa autoral del duo no es va limitar als seus discos, ja que també van crear i van produir música al servei d’uns altres, com Nino Bravo, Camilo Sesto, José Vélez, Angela Carrasco i, finalment, per al seu “gran Julio Iglesias”, al qual van donar temes com ‘Soy un truán, soy un señor’. El Duo Dinámico va abandonar la seva carrera el 1972 quan els últims dies de la dictadura van convergir amb l’auge de la cançó protesta i ells van perdre temporalment el seu buit fins al seu retorn definitiu a la fi de la dècada. En aquesta segona etapa va arribar una de les cançons més especials, ‘Resistiré’. Amb tot, d’entre tot aquest patrimoni, va confessar a EFE que és quedava amb ‘Perdóname’ com la seva favorita: “Moltes persones ens han confessat que estan en aquest món gràcies a aquesta cançó, perquè va ajudar a una reconciliació, i de pas a la demografia. Hi ha una cosa més bonica? concloia Ramon Arcusa.
