Ara que anem de mal en pitjor i de cara a la Santa Setmana, explicarem les mentides a què estem subjectes. Després de la proclamació de la Constitució Espanyola el 1978, Espanya és formalment un Estat aconfessional, mantenint relacions amb els diferents credos: “Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la iglesia católica y las demás confesiones”.
No m’ho diguis que m’ho crec. No tots els estats anomenats laics (que no tenen ordres clericals) ho són completament a la pràctica. Al què ens toca compartir la majoria de les festivitats cristianes són festius. Per alguna cosa serà. Recordo que a la meva infantesa, la Setmana Santa era sagrada, tot es veia en blanc i negre com a la televisió, els cinemes i bars estaven tancats, no es podia menjar carn i a la ràdio (a la qual he estat sempre enganxat) només s’emetia música sacra.
El clima de la Llei del Terror planejava i el sentit de culpabilitat era el nostre aliat. Sovint faig broma dient que millor ‘cagar-se’ en la llei que no en déu, perquè si déu és al cel per la força de la gravetat la teva pròpia merda caurà a sobre. Tot indicava que amb el pas del temps i una vegada superades les adversitats tiràniques aniríem endavant però lamentablement anem enrere fins al punt que la llibertat d’expressió és una fal·làcia. Setmana Santa, Santa Setmana… Oh yeah!
