El 25 de juliol, com cada any, Sant Jaume ha passat per Lleida tal com diu la llegenda, seguit de nens (i gegants) amb fanalets. La tradició de Sant Jaume, tan present arreu d’Europa (Jacobus, Jaques, Santiago) té unes singularitats especials a Lleida, i en fem poc cas. Els capitells i escultures de la Seu, les pintures de l’Almoina o del museu són importants. Molt més una capella al carrer Major que era el camí reial. Però una festa popular on, a més, es reserva un espai als nens, és força original. Portar la llum o seguir-ne els senyals al cel ens connecta, a més, amb moltes manifestacions de diferents cultures i èpoques.
Cada generació actualitza aquesta mena de celebracions per tal de mantenir-les. Es perden alguns atributs de la festa i en destaquen altres. Actualment els aspectes religiosos han perdut força però la participació social ha guanyat espai i a tot arreu creix el valor d’experiència turística associada als esdeveniments culturals.
Hem d’agrair l’esforç dels que ajuden a mantenir la tradició i a passar-ne el relleu a les següents generacions. Malgrat que les formes i les intencions puguin variar, es tracta d’un patrimoni i d’un segell identitari que cal cuidar. També cal tenir cura de la relació amb els altres indrets que, com Lleida, formen part del camí. I aquí trobo a faltar una mica més de consciència. L’any 2010, que era any Xacobeo, es va fer un esforç important. D’aquella data són les rajoles, pals, rètols i senyals que indiquen el camí català. El 2010 es va posar una petxina a la porta de la Seu Vella i es va poder segellar i adquirir la credencial a la vella catedral, a l’oficina de turisme, al Peu del Romeu i al bisbat. També vam participar en un programa internacional d’activitats culturals. El següent Any Sant Compostel·là va ser el 2021 i a causa del Covid passà una mica de llarg, malgrat que s’allargà fins el 2022.
Caldria començar a pensar en el 2027, el següent any Jacobeu, per explicar millor que les nostres comarques formen part d’un camí mil·lenari que culturalment ens connecta amb mitja Europa i ens significa localment amb un patrimoni important. Per això hem de recordar que Lleida no té alberg (tot i que hem proposat algunes alternatives), que no treballem la xarxa territorial i que és una oportunitat per renovar les tradicions que ens fan com som.
