La cara del nostre del veí és molt important. Més del que sembla. No cal que sigui gaire guapo. De fet, pot donar-se el cas que el nostre veí sigui molt lleig. Lletgíssim. Lleig amb avarícia. Però això no importa: el seu rostre és més important del que sembla.
Hi ha estudiosos dels moviments socials que assenyalen la importància de les relacions socials i de veïnatge en el triomf dels processos de canvi. Sense una xarxa local de gent que es coneix i que mantenen vincles personals entre ells, més o menys estrets, és molt difícil que pugui quallar un canvi social veritable. En canvi, quan algú inverteix part del seu temps en entitats i associacions del seu entorn, es molt més fàcil que s’activi gràcies a aquest vincle personal que s’ha establert amb els companys de militància. Quan Rosa Parks va rebutjar aixecar-se del seient reservat per als blancs en l’autobús d’un petit poble interior dels Estats Units, el seu gest hagués passat desapercebut si no hagués existit la xarxa de petites esglésies locals que aglutinava la comunitat negra. La notícia de la detenció de Parks va córrer com la pólvora, primer entre els seus veïns i coneguts, però se seguida, a través d’aquestes xarxes de proximitat, fora del seu nucli inicial, i s’hi va activar una indignació i un seguit de protestes que van culminar amb una marxa multitudinària a Washington amb Martin Luter King i la fi de les polítiques de segregació. Un altre cas: sense una xarxa de petits comitès de treballadors per tot Polònia, el sindicat antiautoritari Solidaritat no hagués sortit de les drassanes de Gdansk ni hagués estat una entitat clau en el canvi de règim d’aquell país. I sense la xarxa de petits comitès arreu que era la CNT l’any 1919, l’acomiadament de vuit treballadors de la Canadenca no hagués mobilitzat una protesta massiva que va culminar amb la jornada de 8 hores. En el moment oportú, tots eren al cas i se sentien vinculats per actuar perquè els companys també hi eren.
Avui celebrem la Diada Nacional de Catalunya. Durant els anys optimistes del procés, un procés que va començar amb petits grups de veïns muntant una consulta a Arenys i unes assemblees a cada poble, les Diades es van convertir en reunions massives on trobàvem el nostre veí, aquell tan lleig però alhora tan entranyablement proper, en l’autobús que ens portava de Lleida a Barcelona a la mani, o la reunió informativa de l’ANC al poble, o a les portes del col·legi electoral l’1d’octubre. Ara que el món indepe està deprimit i desorientat i passa les hores planyent-se pels racons de twitter, X, o com es digui ara, potser podríem recomanar-li això: avui, tornar al carrer; i demà, a l’assemblea del poble, a la reunió local, a la plataforma que defensa la llengua, al grup de cultura popular o al grup en suport de ves a saber què. Trobareu aquell veí de cara poc agraciada, i també, segurament, aquell altre que simpatitza amb un partit que us resulta tan lleig, és cert. Però és que, sense la seva lletjor coneguda i familiar, no hi ha revolta. Bona Diada a tothom.
