Sempre venia amb el seu cotxe vell a buscar pa. Qualsevol dia de qualsevol mes. Parlàvem de la mala vida a la que aquesta societat, el sistema, ha abocat a la majoria d’autònoms petits. Ell, que portava tota la vida venent sabates a mig Pirineu i loteria a mig món. Al seu establiment del Pont de Suert, que porta el nom de la seva dona (amb qui regentava el negoci), t’atenia sempre amb un somriure, amable, discret i humil. Era un resistent que sabia el preu de tot i el valor de cada cosa. Fa set anys va donar un cinquè premi de la Grossa de Nadal i es va deixar fotografiar amb una timidesa entranyable. Et venia unes sabates amb tot luxe de detalls i explicacions. Per les seves mans van passar milers de peus. Em recordava la meva tia Irene, que va tenir una sabateria al Guinardó i va calçar durant anys a tot el barri. Quan algú ven sabates amb amor es converteix en mag i psicòleg per al client. Rogelio em recorda aquells versos de Borges: “Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo”. Aquestes persones que fan millor la vida dels altres, que no fan soroll i abelleixen la convivència. La carretera es va emportar Rogelio la setmana passada en un tram de la maleïda N-230. Li va fallar el cor. Descansa en pau.
Sessió: No iniciada
