Vaig una mica tard, però m’està costant processar la proposta del kit de supervivència llençada per la Unió Europea per sobreviure 72 hores en cas d’emergència nuclear, atac militar o qualsevol altra catàstrofe que pugui sobrevenir-nos. D’entrada tinc clar que una navalla suïssa, a part de per pelar una poma, no serveix per a res, ni a mi ni a ningú que no sigui en MacGyver Tampoc una llanterna amb piles serà la nostra salvació si ens llencen una bomba atòmica ben a prop. I així podríem continuar amb la resta d’objectes estúpids que proposava la comissària europea de Gestió de Crisis, Hadja Lahbib, com baralles de cartes, una ràdio a piles o, fins i tot, un extintor. No cal. És evident que aquesta iniciativa s’emmarca dins la creixent retòrica bel·licista dels darrers temps i busca crear un cert temor o almenys inquietud sobre el futur pròxim per anar portant l’opinió pública a veure amb bons ulls l’augment desmesurat de la inversió en despesa militar dels països, uns diners que, per altra banda, hauran de deixar de gastar-se en altres conceptes. Si tenim por els serà més fàcil argumentar perquè els diners de les carreteres, hospitals, escoles o serveis socials se’n van a comprar bales, tancs o avions de combat. Que cadascú faci el que cregui convenient, evidentment, però jo tinc clar que davant de qualsevol catàstrofe no em penso passar 72 hores jugant a la brisca. Prefereixo morir.
Sessió: No iniciada
