La farsa del Carnaval ja és aquí, una celebració que sol ser d’allò més insípid, soporífer i banal almenys a ciutats com les que ens toca patir. La festa profana aterra al calendari d’aquest any abans del que és habitual, ja que es regeix segons la quaresma cristiana, cosa que significa que la Setmana Santa arribarà amb la sempre esperada primavera. Aquestes jornades propícies per a la disbauxa, el descontrol i la gresca on val (gairebé) tot conviden a la gent a posar a prova la seva imaginació a base de disfresses, desfilades -rues- i festes en què tothom sembla estar content.
Al llarg de la història, el Carnaval ha anat asseient càtedra des d’aquells temps de repressió en què va estar prohibit, fins a la recuperació definitiva amb més o menys essència. Les celebracions estan per sortir al carrer a practicar una gran vida social. El que haurien de fer tots és despullar-se d’aquesta màscara amb què passen per aquest lloc tan poc recomanable anomenat realitat i mostrar-se com realment són. Com que això és missió impossible, “en este febrerillo loco, en el que un día es peor que el otro” (com diu el refranyer) no s’ha de plorar, perquè és més bonic viure cantant. Enrere van quedar aquells altres ‘gamberros’ carnavals en què de forma paral·lela es programaven aquí grans concerts.
Tot això ja forma part de la histèrica memòria històrica i com que anem de mal en pitjor, el que ara es proposa és un Carnaval ‘sin chicha ni limoná’. Res de ‘Megafarra’… Oh yeah!
