”Noi, para el carro i no t’escarrassis parlant; potser encara ens faries llàstima i ens convenceries: Pena de mort. Apa!, al canyet”. Així descriu Francesc Viadiu, llavors delegat d’Ordre Públic de la Generalitat, una de les actuacions del manco, president del Tribunal Popular de Lleida l’agost del 1936 i un dels personatges més controvertits que ha conegut aquesta ciutat. Tot i això consta com a represaliat i té una placa Stolpersteine al Carrer Anselm Clavé de Lleida perquè va estar tancar al camp nazi de Dachau.
Nascut el 7 de març del 1890, Josep Larroca Vendrell era membre de la Secció de Ferroviaris de la CNT i a l’esclatar la Guerra Civil va ser el president del Tribunal Popular de Lleida, un ens que va dictar 128 penes de mort, sobretot a gent de dreta i d’església, com el beat Francesc Castelló i Aleu, llavors militant d’Unió Democràtica de Catalunya, o l’exalcalde Rovira Roure.
Al llibre ‘Delegat d’Ordre Públic a “Lleida la Roja”, Francesc Viadiu explica que només haver pres possessió del càrrec el manco el va venir a veure amb dos persones més, entre els quals hi havia el temut Tomàs. Llavors ja havia deixat la presidència del Tribunal Popular (substituït pel Tribunal de Salut Pública) i li va dir aquestes paraules: “Si vols estalviar un dia de sang agafa les maletes i torna-te’n per allà on has vingut”. En aquells moments el manco era el cap de la Brigada Social, formada per deu homes del PSUC, deu del POUM i deu més de la CNT, i la primera trobada amb el nou delegat d’Ordre Públic de la Generalitat no va ser gents fàcil. Viadiu havia fet una tasca encomiable a Solsona, d’on era originari i va ser alcalde a les darreries de la guerra. Havia ajudat a salvar el bisbe i molta gent d’església amenaçada pel fervor revolucionari d’aquells primers dies de la guerra. Quan va arribar Lleida la ciutat estava descontrolada i el comitè s’havia fet amo de la situació després d’haver parat el cop militar, com va passar també a molts altres pobles de Catalunya en el que era un ambient de plena revolució. L’historiador Jaume Barrull, autor de ‘Justícia i revolució. El tribunal Popular de Lleida, 1936-1937’, explica que el Manco era una persona “espontània” i que alguna vegada havia cridat l’atenció a algú perquè li deia que “aquí no es ve a aplaudir”.
Després de la Guerra Civil, Josep Larroca, el manco, va fugir cap a França i durant un temps va treballar en una granja de Valence-sur-Baïse. Va passar desapercebut fins l’any 1941, segons relata la fitxa que justifica la col·locació d’una de les rajoles Stolpersteine a Lleida, davant de la casa on havia viscut al Carrer Anselm Clavé. Però a partir de llavors es va incorporar al 541è Grup de Treballadors Estrangers. Ho va fer, segons explica aquesta fitxa, per ordres de la Prefectura. Tot i això va continuar treballant a la mateixa granja fins l’any 1942. Al final el van detenir i el van portar al camp de Recebedou el 6 de febrer de 1942 per passar finalment al de Vernet.
Quan els alemanys van assumir el comandament d’aquest camp de concentració van decidir deportar mig centenar de persones que hi eren tancats. Els van traslladar a Tolosa fins que van acabar al tristament cèlebre camp de Dachau. A Josep Larroca li van donar el número de matrícula 94228 i quan els aliats van alliberar el camp de concentració, en va poder sortir. Ell va ser un dels supervivents d’aquest camp situat en una ciutat que va acollir un dels judicis als jerarques nazis.
El manco ja no va poder tornar més a Catalunya. I no és estrany. La seva petjada als primers mesos de Guerra Civil va quedar gravada en sang. Francesc Viadiu explica al llibre que al tram final d’alguns judicis que havia presidit el manco es dirigia al públic i rematava: “Camarades, per avui, s’ha acabat el cine”. Per sort això ja és història. Ara bé. De la rajola Stolpersteine que hi ha al carrer Anselm Clavé més d’un es pot fer una pregunta ben legítima: Reprimit o represor?
