Avui compliria 76 ‘takos’ el grandíssim Jesús de la Rosa si no hagués marxat al Gran Hotel fa 41 anys després d’un accident de circulació. Els primers passos d’aquest sevillà van ser com a fundador d’un grup sense gaire importància, Los Nuevos Tiempos, en ple anys 70, que feien rock anglosaxó amb lletres en un anglès amb sabor andalús.
Més tard, a Madrid, va intentar formar part dels ‘poperos’ Los Bravos quan imitaven la fórmula del fenòmen ‘Beatle’, però en castellà. Allí sí que va ser rebutjat pel seu inevitable accent andalús. Encara sort, perquè això va ser un bé per al futur del rock espanyol. El 1972 va ser acceptat de teclista com a substitut en el grup de moda aleshores, Flor y Nata, recorrent milers de quilòmetres, encara que no va ser fins que va crear Tabaca quan podem anar coneixent les virtuts d’aquest excel·lent compositor.
Aquest quartet completava les seves files amb el baixista de Miguel Ríos, el cantant de Los Solitarios i Eduardo Rodríguez ‘Rodway’, procedent de Los Payos, amb qui va iniciar el germen del que en el meridià dels 70 es convertiria més tard en Triana, un trio que s’arrodonia amb el menut Juan José Palacios ‘Tele’ al comandament de les baquetes. En qüestió de cinc anys, Triana va forjar tot el seu poder musical amb tres discos imprescindibles però a l’arribada dels 80 el grup cau en una crisi al decidir endinsar-se al pop.
‘Un encuentro’, ‘Un mal sueño’ i ‘Llegó el día’, últim àlbum que va ser com una premonició, completen la discografia de Triana, ja que el 13 d’octubre de 1983, el bo de Jesús va patir un xoc mortal a Burgos quan tornava de fer un concert benèfic pels damnificats de les inundacions a Donosti. ‘El patio’, ‘Hijos del agobio’ i ‘Sombra y luz’ són tres joies que ens conviden a fer una passejada per Triana i ‘Una noche de amor desesperada’ és un homenatge en format de musical que rememora la màgia de Jesús de la Rosa… Oh yeah!
