El 28 de desembre del 1895, Auguste i Louis Lumière obrien la Sala Indiens al París bohemi fi de segle. Acabaven d’inventar el cinema. O sigui l’anar a una sala cinematogràfica per veure pel·lícules. En aquests 130 anys, el cinema ha viscut un seguit de tràngols existencials. D’ençà la pandèmia covid, el cinema a l’estat espanyol ha perdut 70.000 butaques i el percentatge mitjà d’ocupació de les 760 sales dedicades al cinema és només del 10%. Les causes? A més de la pandèmia, el terreny guanyat per les plataformes digitals, la millora tècnica de les pantalles casolanes i el consum il·limitat de pel·lis a casa tot polsant el comandament. Però el fet més greu, que els adolescents no hagin arribat a les sales. Tampoc no ajuda la falta de subvencions econòmiques. Les solucions? Educació fílmica, campanyes a les universitats, preus rebaixats com amb el cinema sènior un dia per setmana, una programació ‘teen’ atractiva. I que, d’una vegada per totes, es promulgui la Llei del Cinema, bloquejada en el Congrés, malgrat que el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, va jurar i perjurar que estaria aprovada en 2025. A tot això, la indústria audiovisual està més present que abans d’ahir. Com canta Luis Eduardo Aute, ‘Todo en la vida es cine, y los sueños cine son’. Toca reinventar el cinema. Ni que sigui per un acte de romanticisme.
Sessió: No iniciada
