De sempre, sempre, una cambra gran on es passen pel·lícules m’ha estat un refugi. Sort en teníem els xavals de la postguerra d’aixoplugar-nos de la grisor ambiental dins una sala de cine. De fet, a més de refugi existencial, la sala és la continuació moderna d’aquella cova mítica que imaginava Plató: una cova on seuen uns espectadors de cara a la paret, on veuen les imatges reflectides més grans que la realitat. En aquest estiu infernal, els urbanites que no hem secundat la diàspora social, sort en tenim de les sales cinematogràfiques. Iglús deliciosament refrescants, aquests refugis espectaculars ens projecten en pantalla gran (i com més grandota millor!) un carrusel d’històries per triar i remenar. Tan aviat m’he retrobat amb un Superman bonifaci com amb una colla de superherois familiars, ‘Los 4 fantásticos’; he anat de bòlit quan una pila de nens i nenes fugen de casa a mitjanit en la inquietant ‘Weapons’; m’ha encantat veure de nou ‘Ponyo en el acantilado’ del gran japonès Hayao Miyazaki; he procurat enamorar-me amb ‘Materialistas’, sofisticada comèdia romàntica; ho he passat de viacrucis veient com el veterà Liam Neeson s’auto-flagel·la, sadomasoquista ell, en ‘Agárralo como puedas’. Com sigui, l’estiu cueja. Les pel·lis, no. Seguim amb els espectaculars refugis. ¿Què esperen a declarar-los Bé d’Interès SocioCultural?
Sessió: No iniciada
