Aquests dies estem vivint els jocs olímpics de París. Recordem, entre d’altres, els grans beneficis estructurals, econòmics, d’imatge dels jocs de Barcelona 1992 . Gràcies a ells la ciutat va canviar, fent-se, importants estructures, com els cinturons de ronda i l’obertura de Barcelona al mar i potenciant l’atracció de turisme a la ciutat – avui en crisis per haver “mort d’èxit” i estar perjudicant als barcelonins que no poden ni comprar ni llogar un pis per viure, a més de les molèsties per la massificació -.
Els jocs olímpics – transmesos pels mitjans de comunicació a tot el món -, ens ensenyen que l’esforç, el sacrifici quasi diari i durador, d’anys, de joves que, mentre amics seus s’ho passaven bé, ells s’havien d’estar entrenant, suant, inclòs tancats en centres com el CAR, per aconseguir uns resultats millors que els demés i, primer, ser escollits per anar als jocs, i desprès, per obtenir alguna medalla olímpica i sortir com vencedors i ser reconeguts i alabats per tothom; fer-se famosos.
Els governs dels països dediquen molts diners a la cerca i entrenament dels atletes, per sobresortir sobre les altres nacions i poder figurar com els millors països perquè han obtingut més medalles. Espanya, avui dia, vol, al menys, arribar al nombre màxim de medalles que va obtenir a Barcelona, si no ho aconsegueix, per molts serà acumular un altra fracàs.
Crec molt important el posar les coses al seu lloc. Com passa en els esports de masses, com el futbol, els que triomfen son un nombre molt baix comparat amb els que s’ho proposen. La gran majoria s’han sacrificat fins al límit durant anys i marxen buits a casa. Quina decepció! Però: és un fracàs? Tot depèn del sentit i objectius vitals que s’hagin proposat. Si per ells la medalla ho és tot, evidentment que poden entrar en depressió. Però si l’esforçar-se, el competir, la medalla és un mitjà, però no un fi, aleshores és molt més fàcil el sobreposar-se, al convertir-se en un decepció, però no total. La vida continua i hi ha moltes altres oportunitats obertes i de més fàcil accés ja que han assolit la cultura de l’esforç.
Competir per ser el millor, per aconseguir més fama, poder, diners, etc. és una manera d’entendre la vida plena de perills. Causa enuigs entre persones i guerres. ¿que no vol ser més poderós el Putin i els russos? Que no volen conquerir més terreny els jueus expulsant als palestins, encara que sigui matant-los? Que no fa més de 50 anys que maltracten als àrabs de Cisjordània, matant i ocupant els seus territoris que la ONU els va reconèixer? I a casa nostra, que no està l’estat espanyol utilitzant el seu poder: violència, jutges, mitjans de comunicació, ofegament econòmic i social, etc. tractant-nos com a colònia, per no deixar-nos decidir?
Cooperar és l’alternativa millor a competir. Hem d’aprendre a cooperar, a construir compartint entre nosaltres, allunyant-nos de l’egoisme individualista. Així serem més feliços. Aprenguem el bo dels jocs olímpics, però allunyem-nos dels seus perills.
