Qüestió de resistència

Quan un col·lectiu està enfadat, se l’ha d’escoltar. Les vagues de docents no són un caprici. Les escoles tenen aules sobresaturades per manca de recursos i, per tant, l’atenció a la diversitat és insuficient. L’educació inclusiva és una utopia en lloc d’una realitat. Les reivindicacions duen crits d’alarma intrínsecs posant el focus en una educació pública cada vegada més precària. L’escola és baluard i estructura d’un país, car és un espai on s’educa per solucionar desigualtats socials profundes. El Departament d’Educació ha d’acompanyar la comunitat educativa perquè aquesta responsabilitat social sigui plausible. Els docents resten exhausts arran del desprestigi social que s’ha teixit des de fa més d’una dècada. En un context molt divers, els mestres són més fiscalitzats que mai. L’educació és la base d’una societat crítica, lliure, cohesionada i el futur d’un país. Les famílies han d’incloure’s en tals vindicacions, ja que són per incorporar millores en l’educació dels seus fills. En definitiva, educar potser és qüestió de resistència.