“Querida Milagros, llevo seis días aquí, te echo de menos, no puedo vivir sin ti”. Manolo García i Quimi Portet escrivien la carta més famosa de la mili. Les mítiques cartes eren el fil de conductor entre els soldats i les seves famílies, amics i nòvies. Des del front de guerra eren les expressions d’amor i amistat que solcaven el temps i la distància. S’esperaven amb candeletes, sense la inmediatesa d’ara, saborejant cada paraula, cada frase, cada silenci entre línies, alimentaven l’ànima fins a que arribava la pròxima, com les trucades al telèfon fix. Tenim cartes guardades, en capses i ja esgrogueïdes, com les de Nino Bravo, amb “mil te quiero, mil caricias”. Amb flors seques i dibuixos i signatures originals irrepetibles. Ara només en rebo d’una persona, que va quedar-se en aquella època i es nega a entrar en el món dels mails i els whatsaps, que ho han malmès gairebé tot, algú que conserva una cal·ligrafia envejable. Hi ha cartes que duren una vida com la de Stefan Zweig, “si sostienes esta carta en tus manos sabrás que una muerta te està explicando su vida”. El gènere epistolar té un romanticisme que mai podrà ser substituït per cap intel·ligència artificial. Una carta brilla a la bústia entre les factures
Sessió: No iniciada
