Si les coses van un xic lents, potser la vida ens diu que anem massa ràpid. Això és una invitació a reflexionar que és millor anar de mica en mica i gaudint del passeig. Perquè, fixeu-vos si anem a tota llet que ja estem a punt d’acomiadar el que fa 25 anys del nou mil·lenni quan encara tenim la imatge de quan ens pintaven el 2000 com una autèntica pel·lícula de ciència-ficció.
Vivim a tota velocitat. Tot i això, hi ha coses que discorren ralentides i per això es fan eternes. Per exemple, aquesta crisi del carall amb què ens les estan ficant doblegades. Fa temps que ens porten a l’hort. Els que manegen els fils dels titelles es dediquen a insultar-se entre ells i així es diverteixen.
El més penós és que algú del poble esbosqui el mínim somriure quan aquestes desqualificacions entre rivals polítics es fan públiques. Anem com el cul, tothom ho sap i aquí ningú posa remei. Els partits es van passant el relleu del poder, però no n’hi ha cap que aporti una solució.
La gran mentida està servida. Davant d’aquest desolador panorama, el millor és arrencar per optimisme i deixar que el sol ens porti energia cada dia, que la lluna restauri el nostre ésser suaument a la nit, que la pluja ens netegi de preocupacions, que la brisa bufi noves forces en el nostre ésser, que caminem tranquils pel món i apreciem la seva bellesa tots els dies de la nostra vida.
Per això, ara més que mai cal convertir en perfectes els moments com aquells que es gaudeixen amb “unas copas, unos amigos y un poquito de rock’n’roll” que proclamen Burning en una de les seves cançons. Perquè, tal com està el panorama, què més es pot demanar?… Oh yeah!
