Aquesta vegada em ve de gust compartir una bonica història que em van explicar no fa gaire. En una illa hi vivien tots els sentiments i els valors de l’home: el bon humor, l’orgull, la tristesa, la saviesa i l’amor. Un dia els van dir que l’illa s’enfonsaria, així que tots van córrer als vaixells per poder salvar-se.
L’últim que es va quedar va ser l’amor vetllant perquè tots estiguessin a les seves naus. Però l’illa s’anava enfonsant pel que l’amor, ja espantat, va demanar ajuda al primer vaixell que va passar, que era el de la riquesa i li va dir que si us plau el portés amb ell perquè s’enfonsaria. I la riquesa li va respondre: tinc el vaixell ple de plata i d’or, em sap greu però no et puc portar perquè no hi cabis dins. Va passar un altre vaixell que era l’orgull i li va suplicar el mateix que a l’anterior, però l’orgull li va dir que no ho podia fer perquè temia per la seva reputació i se’n va anar.
Al cap del temps va passar un altre vaixell que era el del bon humor i estava tan content per anar-se’n que ni tan sols es va adonar que l’amor era allà. Al cap d’una estona va passar un altre vaixell que era la tristesa, però li va respondre a l’amor que estava tan trist que volia estar sol. L’amor estava enfonsant-se i de sobte va passar un altre vaixell amb un vellet dins que el va convidar a pujar, es va muntar amb ell i es va salvar. Un cop van arribar a terra ferma, l’amor li va preguntar a la saviesa que qui era el vellet que li havia portat, que no havia tingut temps de preguntar-li el nom. La saviesa li va contestar que era el temps. Aleshores l’amor sorprès va preguntar: el temps i per què el temps m’ha rescatat? I la saviesa li va dir perquè només el temps sap com n’és d’important l’amor a la nostra vida.
L’amor és a dins, és una cosa que tots tenim clar, per molt odi que es pugui generar l’amor és l’única cosa important. Com va reflexionar el poeta xilè Pablo Neruda: “Si res no ens salvarà de la mort, almenys que l’amor ens salvi de la vida”… Oh yeah!
