Els mitjans es van fer ressò del que Jordi Rull, president de la Federació d’Empresaris Metal·lúrgics de Lleida (FEMEL), va dir al Catalunya Nit que faltaven molts professionals al sector. De fet, se’n van fer ressò d’una manera totalment publicitària i gens periodística. I començo a matadegolla, sí, però, nois, us paguem perquè exerciu de cinquè poder. Si heu de fer reportatges, feu-los amb responsabilitat i contrastant informació. O és que vivim tant sota l’ombra dels aranzels que ens hem tornat trumpistes fins i tot en això?
Resulta que Rull va comentar que falta mà d’obra (soldadors, torners…) de fa una pila d’anys i que actualment es fa palès de forma important. Cinc-centes persones, diu. Que no ho han sabut explicar i que no és un ofici tan penós, brut i poc atractiu com sembla des de fora; que s’ha mecanitzat i s’ha actualitzat molt. Diu té molt futur i moltíssima sortida. I, el que ens fa pena a tots com a societat, perquè així no podem créixer: el sector ha de rebutjar projectes per manca de treballadors! Oh, quin greu!
Senyors periodistes, jo no soc font fiable al cent per cent, però hi tinc una mica d’interès: a casa hi ha soldadors –assalariats– i m’he assabentat d’alguna informació que potser pot ajudar a desentrellar el misteri d’aquesta falta de vocació per un ofici amb tant futur. Ho diré clar perquè no se’m malentengui: els salaris i les condicions són dels pitjors de l’estat. El conveni del metall de Lleida és el pitjor de Catalunya i equiparable, en condicions al de Jaén i Huelva. Dades? Salari d’un oficial a Lleida, 1.200 euros. A la resta de Catalunya no baixa de 1.500. A Andalusia, a Aragó i a Galícia cobren millor. El millor conveni és a Guipúscoa, de 30.500 anuals. Ja faig jo el càlcul: a Lleida són uns 19.500.
Amb una cosa sí que estic d’acord amb Rull, falta que la formació vagi vinculada al món laboral i que sigui específica. Però no m’empasso això que, com que no hi ha prou estudis cal fer contractacions en origen. Parlem clar: els contractats en origen són els únics que accepten aquest salari. Perquè el mínim, al país d’origen d’aquests abusats, és xavalla en comparació amb el nostre.
I la feina està mecanitzada, sí, però he vist clar que el senyor Rull no baixa al taller: és bruta i física. El Rull no ha netejat mai la roba d’un soldador, n’estic certa. I no és que sigui només una feina bruta, és que està mal pagada. És que cada vegada que es demana una modificació del conveni la FEMEL plora i fa que no amb el cap. Com plora a Catalunya Nit. Com plora tota Catalunya en saber que la nostra indústria no repunta, que ningú vol fer feines mecanitzades de futur. Quin greu, oi?
Potser que, abans de fer publicitat, ens mirem tots plegats la polsegada que portem i comencem a assumir responsabilitats. La FEMEL podria començar a escoltar demandes dels treballadors i millorar les condicions, començant pels salaris. Els sindicats podrien implicar-s’hi com si realment els hi anés la feina i mobilitzar i negociar amb una mica més de nervi. Els treballadors podrien prendre consciència de la pròpia precarietat i responsabilitzar-se’n, prenent les mesures que siguin necessàries per revertir-la. La societat podríem parar de subestimar les feines brutes i mal pagades, que ningú vol fer ni vol que facin els seus fills. I els periodistes podrien deixar de fer propaganda gratuïta, que ja tenim xarxes, per a això.
