Sempre he fet conya d’expressions que, embolcallades de fina ironia, manifesten la satisfacció de l’individu. “Que dura és la vida de l’artista!” és una d’aquelles, una afirmació que corrobora que qui així ho assumeix és perquè es troba feliç, dins de les seves pròpies possibilitats.
No hi ha res millor com guanyar-se la vida amb alguna cosa que agradi i ja no parlem si a sobre es comparteix amb qui realment es vol. La veritat és que dur és despertar i encara més dur és haver de sotmetre’s a unes lleis que la societat exigeix com a pagament per a la supervivència. El negoci està servit. Els titellaires tenen ben agafats els fils dels quals penja la humanitat.
Les barbàries es van succeint i no queda més que gaudir dels moments. Aquells que produeixen sensació de viure, els altres pels quals es mantenen vius els ideals, els que generen esperança per assolir el que es vol, en definitiva, aquells que alliberen de les urpes de la crua realitat. Però els moments també s’esvaeixen, per això cal agafar-los per guardar-los amb afecte ferm en el racó d’aquells records que mantenen viva la fe.
“Que nos quiten lo bailao” és una altra d’aquestes satisfactòries frases que de vegades s’estrella irremediablement amb el conformisme. “Como un guerrero tengo el viento a favor; tengo una espada bruñida de sangre y sudor; tengo dos tibias cruzadas sobre un trapo negro…” canten Los Burros azuzando la ‘Rosa de los vientos’.
Una actitud vital per sobreviure a la massacre a què el poder ens sotmet. També es diu que “tot el que és bo s’acaba”, per això cal pensar que això significa que el millor està per arribar. Malgrat tot, què dura és la vida!… Oh yeah!
