Creien en l’escola pública, i rebutjaven l’educació d’elit. Reclamaven el just repartiment de la riquesa i defensaven la llibertat d’expressió. Portaven la fotografia del Che enganxada a la carpeta dels apunts de matemàtiques i s’identificaven (amb coneixement de causa o perquè quedava bé dir-ho) amb el moviment del maig del 68. Pensaven que podrien canviar el món des de la postura –això sí– de qui ho té tot cobert. Els seus ídols musicals eren majoritàriament cantautors que, guitarra a l’esquena, es llençaven a denunciar la injustícia social. Ells lluïen barba i ulleres; elles, una estudiada deixadesa que volia fugir de qualsevol moda. S’emmirallaven en la política, ja agonitzant, dels països de l’Europa de l’Est. Crítics amb el conservadorisme del seus progenitors, se n’independitzaven tan aviat com podien. Van comptar amb el suport d’una part de l’església, progre també, i van desenvolupar tasques socials a les barriades més vulnerables. Coquetejaven amb les drogues, perquè aquesta transgressió els enlairava per sobre dels que vivien arrenglerats en un sistema que ells menyspreaven. Van crear un moviment utòpic i altruista que en realitat no podia renunciar als seus orígens de classe. No onejaven, però, una bandera equivocada: llibertat i justícia en una recent estrenada democràcia.
Però ara el món és un altre. Deu ser difícil defensar la llibertat de pensament mentre es miren amb ulls desconfiats determinades cultures. Es fa difícil lluitar perquè les creences siguin incompatibles amb el pensament racional i acceptar que a les escoles es torni a introduir la religió. Cal nedar a contracorrent perquè les xarxes socials no ofeguin l’esperit crític, dopat amb missatges frívols i constants de fàcil consum i no sempre fiables. La decència de jugar net en un entorn cada cop més corrupte resulta massa cara. Que difícil és ser progre en un món en què fins i tot els més militants han renunciat a ser-ho.
Gairebé cinquanta anys després, els qui han tingut més sort encara llueixen un bon aspecte. Es cuiden físicament i tenen temps lliure per gaudir de la vida. Potser han hagut d’amagar la bandera de la solidaritat en un racó després d’haver posat a la venda la casa que han heretat dels en altra hora criticats progenitors per un preu “de mercat”, és a dir, astronòmic. O quan s’han vist obligats a contractar una cuidadora –sí, dona– de manera il·legal perquè atengui el pare, que amb contracte resulta massa cara. Mentrestant, planifiquen viatges com més lluny millor, que ben bé s’han guanyat aquest estatus. Escolten amb orelles desconfiades els missatges dels ecologistes –els progres actuals– i potser s’arronsen d’esquena davant del canvi climàtic. Han aconsellat els seus fills que matriculin els nets i netes en una escola privada, que a la pública hi ha massa problemes. I barreges.
Aquest ja no és un món per a progres. La competència, el mercat i l’autocomplaença pesen més que la solidaritat i la igualtat, per pura supervivència. L’evolució ens ha anat convertint en egocèntrics i ja no volem oposar-nos al conservadorisme. El cinisme ens ha emmalaltit i fins i tot som capaços de menysprear o desqualificar les accions nobles fetes per altruisme. Potser la innocència i la rebel·lia necessàries per dur a terme una revolució ideològica han degut quedar com a herència per a alguns elegits que, malgrat tot, potser avui arribaran a port –per desgràcia no serà bon port– maldant per un món millor. Que no tot s’enfonsa.
